Diumenge XV/C Lc 10, 15-37
És molt interessant evangèlicament la conversa de Jesús amb un “mestre de la llei”. Tota aquesta conversa està plena de preguntes i de respostes que crec que ens convé tenir present a tots, a jo es primer.
Primera pregunta: “Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”
Primera resposta invitant-li a complir la llei: “Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament o estima els altres com a tu mateix”.
Però la segona pregunta és molt interessant en boca d’un mestre de la llei. Un mestre que sap el que diu la llei però no l’entén, no capta el seu significat. I açò que passa davant el poble a ser “mestre de la llei”. La seva pregunta és pròpia d’un estudiant i no d’un mestre: “I qui són els altres?”.
Què interessant és que no sols sentim cada diumenge l’evangeli i sapiguem el que diu, o que prediquem sobre ell, què interessant és que el reflexionem, el meditem, ens facem amb el seu significat més profund. Com pot ser “mestre de res” aquell que diu paraules i paraules i no les entén? Com pot ser “mestre de res” “pare o mare” “educador”, aquella persona que no ha reflexionat el que ensenya els altres o que ni tan sols ho entén?
Com si fos un estudiant i no un “mestre”, Jesús li explica “qui són els altres” usant una paràbola, una espècie de conte. El conte del bon samarità que hem sentit tantes vegades.
Ja el coneixeu el conte. Ja coneix que qui atén a una persona “sense nom” “sense saber qui era” no eren els anomenats o considerats experts en el culte, sinó el “misericordiós”. Un samarità, un no jueu, una persona de cor.
I la tercera pregunta, pregunta que fa ara Jesús, convida al “mestre de la llei” a que deixa de ser “mestre” i aprengui a ser deixeble, estudiant, catequitzant: “Quin d’aquests tres et sembla que va veure en l’altre a qui hem d’estimar?”
I quan qui es considera mestre aprèn a ser deixeble, aprèn a fixar-se amb els detalls, aprèn a reflexionar, aprèn a aprendre, és quan respon adequadament: “El qui es va compadir d’ell. Qui amb ell va ser misericordiós com Déu Pare és misericordiós amb tothom”.
I ara ve sa resposta digne d’aquell que coneix Déu perfectament, Jesús: “Idò, tu fes igual”.
Hem de concloure que el culte no és important? No, certament! El que hem de concloure però és que el culte a Déu, la pregària, la missa són importants tant en quant ens apropem a veure amb l’altre, qui sigui, a Déu.
El culte, el diàleg amb Déu, ens ha d’ajudar a saber ben reflexionar i a saber ben mirar: “Tots els humans som fills de Déu”. Tots: l’altre de la teva parella i família, l’altre que viu al mateix carrer, l’altre que en qualsevol votació té una opció política diferent a la teva, l’altre que no practica el que tu practiques, l’altre que diu que no creu en res, l’altre que et fa la vida impossible, ...
Aprenguerem a mirar des del que ens diu la llei. I què ens diu la llei?: “Recorda que el món ha estat creat per Déu, i recorda que tots som imatge de Déu”.
A qui ens costa estimar? Idò, pensem’hi: “Aquest és l’altre a qui hem d’estimar”