Dijous Sant 24 març 2016
Diumenge passat, diumenge de Rams, en començar la Setmana Santa, sentíem com st. Pau ens comunicava que Jesús és aquell que, essent Déu, es va fer no res i que, per a fer-se proper, va acceptar la mort, i una mort de creu.
Aquest “fer-se un més”, el va dur a escollir a una petita comunitat d’íntims, els apòstols, família amb la qual va conviure durant tres anys, a la qual va formar nit i dia amb la seva paraula i testimoni, la qual el va acompanyar per tot allà on ell anava, i a la qual, i avui en fem memòria, va convocar al final de la seva vida a seure junts entorn d’una taula i, com en aquelles converses íntimes que exposant intimitats d’uns i d’altres se’ns esborrona la pell i el cor, van viure dos signes i un manament:
Primer signe: l’Eucaristia.
Aquest signe ens el recorda avui st. Pau a la seva carta als corintis: “Germans, aquesta és la tradició que jo he rebut i que us he transmès. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i dient l’acció de gràcies el partí i digué: “Açò és el meu cos ofert per a vosaltres” “Açò és la meva sang...”. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial”.
D’aquest primer signe n’hem de fer atenció i reflexió. L’Eucaristia no és una activitat o una celebració més entre les que fem els cristians. L’Eucaristia és la celebració fonamental, essencial, primordial. Sense ella no tenim memorial de Jesús. Sense ella no vivim una relació amb Jesús íntima, particular. Sense ella no som convidats a compartir taula amb Jesús i, per açò, no som dels seus més íntims. No som coneixedors ni dipositaris de la seva paraula, ni de la seva sang i cos.
Què vol dir açò? Açò vol dir que:
-Hem de valorar l’Eucaristia i ens hi hem de sentir convidats almanco cada setmana.
-Qui pugui, l’ha de viure, a més, qualsevol dia normal en senyal que cerca viure, que desitja aquesta intimitat amb Jesús.
-Que, com a cristians, valoram el ministeri dels preveres que fan possible la celebració de l’Eucaristia.
-Que pregam per ells, perquè siguin bones persones i referents de Jesús.
-Que pregam, a més, perquè hi hagi suficients capellans per a poder realitzar les necessitats de l’Església que tenen el seu centre en els sagraments: Baptisme, Confirmació, Eucaristia, Confessió, Matrimoni, Unció, Ministeri sacerdotal.
-Que ajudam a despertar aquesta vocació imprescindible en l’Església en els joves que tenim al nostre costat: a ca nostra, a catequesi, entre els amics, als clubs i Escoltes, a la litúrgia, ...
-Que, com a pares, familiars, catequistes, amics, ... ens sentim cridats, ens hi hem de sentir, a proposar aquesta vocació específica als qui en veiem capacitats.
Segon signe: Lavatori de peus.
El veiem en concret avui a l’evangeli: “Jesús, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, es va aixecar de sa taula, es va treure es mantell i es va cenyí una tovallola; després va tirar aigua a una ribella i es posà a rentar els peus als seus amics... I els va dir: Enteneu açò que us acab de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho som. Si, idò, jo que som el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres”.
Què vol dir açò, açò vol dir que els cristians:
-o servim els altres, o no servim per res.
-o cuidam amb atenció exquisida Càrites, o no som de Jesús.
-o visitam els malalts amb presència esperançadora, o no som Església
-o intentam viure i transmetre un sentit profund i transcendent de la vida, o no som creients.
-o agraïm i sentim la convidada personal que ens fa Jesús a ser els seus amics i alumnes, o ens falta cor i sensibilitat per tot allò que som i vivim i ho hem rebut generosament de Déu.
I, finalment, no visquem aquest Dijous Sant sense valorar el manament que rebem: “Feis també voltros el que m’heu vist fer a jo”, diu Jesús.
Quantes coses rodaven pel cap i pel cor dels deixebles en aquell vespre d’un sopar tan íntim! Segur que recordaven experiències viscudes amb Llàtzer, Marta i Maria, amb la Samaritana, amb Zaqueu, amb fariseus i saduceus, amb la gent normal des poble..., però sobretot, segur que es devien demanar: “Per què vam ser elegits precisament noltros? Per què jo, devia dir Pere, que fins ara he estat persona revolucionària i violenta? Per què jo, devia dir Mateu, que he estat un criticat pes poble per haver-los cobrat un impost a favor de Roma? Per què jo, devia dir Joan, que som un jove sense experiència i molt tendre per a fer el que ell em demana? I així, uns i altres, fixa la mirada en Jesús, devien reflexionar i fer-se preguntes.
Fem-nos-les també noltros avui, Dijous Sant: Per què, precisament jo, som cristià? Per què crec, precisament jo, en un Déu que és Pare i Mare? Per què, precisament jo, he estat cridat a ser amic seu, amic íntim seu com els apòstols?
