Diumenge V/C 7 febrer 2016
Les tres lectures d’avui ens rallen de les crides personals que Déu fa a Isaïes, Pere ( també a Jaume i Joan) i Pau.
Déu crida a Isaïes a ser profeta, i crida a Pere, Jaume, Joan i Pau a ser “pescadors d’homes”. I és que Jesús vol persones que portin a terme la vocació a ser “servidors”. Déu, que es presenta mitjançant la creació i les persones, es val de la creació i de les persones per donar-se a conèixer tot revelant la seva voluntat.
-Quina és la crida que se sent quan un decideix ser pare o mare?
-Quina crida, quan un vol viure els sagraments: baptisme, eucaristia, matrimoni, ...
Aquestes “crides” es fan a llocs i situacions prou diferents: Isaïes és cridat en el temple, Pere i els seus companys, en el lloc del seu treball; Pau, mentre anava fent el seu camí. Qualsevol lloc i situació pot ser vàlid perquè Déu ens cridi.
-Què us provocà les ganes de ser pares, de viure els sagraments?
Tota vocació és un “sortir”, és un “tirar endins” (expressió de l’evangeli), un “deixar de banda” els nostres plans individuals i seguretats.
Per açò, qualsevol crida exigeix capacitat de risc i una bona dosi de confiança. Així, no és estrany que “els cridats”, quan s’hi senten, manifestin la seva incapacitat o indignitat personal. Isaïes dirà: “Ai de mi, no podré parlar. Som un home de llavis impurs i visc en mig d’un poble de llavis impurs”. Pere: “Senyor, aparteu-vos de mi que som un home pecador”. Pau també ho deixa entreveure quan es col·loca al darrer lloc: “Som el més petit dels apòstols i ni tan sols meresc que em diguin apòstol”.
-Avui hi ha que decideix no ser pare o mare. Quines són les seves raons?
-Avui hi ha que decideix no rebre els sagraments o no oferir-los als fills. Quins són les seves raons?
El que és cert i s’entreveu a partir d’aquestes lectures és que Déu no té present tant les nostres qualitats i virtuts sinó la “nostra disponibilitat i confiança. Isaïes, assumint el risc i partint de la seva confiança de cap a Déu, dirà: “Aquí em teniu: envieu-m’hi!”.
-Què se necessita per estar disposat avui a ser pare, mare, cristià, capellà, ...?
Anam descobrint avui que: 1. La crida sempre pertany a Déu. És ell qui crida sense que tengui present experiències nostres anteriors, cansaments o pecat. 2. La crida sorgeix des de l’experiència personal de trobada amb Jesús. 3. La crida inclou decisió i generositat personal: “Ho van deixar tot i el van seguir”! La decisió inclou un canvi radical en l’escala de valors: deixar el que obstaculitza la tasca que s’ha d’emprendre.
Com veiem, la crida inclou una missió, “un sentir-se enviat”: 1. On? La imatge del mar és eloqüent. Els perills que representa són constants. Pere i els seus companys s’adonen que enmig del mar els mitjans que un té no són suficients. És necessari tenir confiança: “Ens hi hem escarressat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes”. 2. Quan el grup segueix les directrius de Jesús, la pesca és abundant: “I agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaren”. 3. La tasca de Jesús i dels seus seguidors consistirà en ser “pescadors d’homes”. Rescatar enmig del mar, enmig de les dificultats diàries, la vida de les persones.
També avui Déu ens crida de maneres diverses i en llocs diversos. Déu ens crida estant en el temple, en el treball, fent camí. Hem d’estar atents a la crida. Se’ns demana trobar-nos amb Ell i ser testimonis de la seva persona i paraula.
-Combregant, i combregant el vostre fill, a què us sentiu cridats?