Diumenge XIV
Idea principal: Tancament i incredulitat front el missatge de Crist.
Síntesi del missatge: Aquest tancament i incredulitat l’experimentam constantment fins i tot a vegades en noltros mateixos influïts per l’entorn: indiferència davant valors que l’evangeli consideri essencials: solidaritat, diàleg, obertura a la transcendència, profunditat en el que som i fem...
Punts de la idea principal:
En primer lloc, el pobre profeta Ezequiel (1ª lectura) experimentà aquest tancament i refús davant el missatge de Déu que ell havia de predicar. Els israelites li eren contraris. Els agradava ser idòlatres. Però Ezequiel és fidel a la seva missió i transmet les paraules de Déu que ell, rebudes en un rotllo, ha de menjar primer i assimilar.
Si el poble d’Israel, quan les sent, es lamenta (Ez 2,10), Ezequiel, pas a pas, les troba dolces com la mel. Aquest fragment de l’Antic Testament em fa pensar amb una filleta que acabat P5, em deia feliç: “Tot bé, tot ho he assolit”. Quina diferència hi ha quan algú assimila el que escolta i no té por a revisar-se segons el que escolta, amb aquell que per por a ser criticat per alguna cosa, ni escolta ni es revisa. Escoltar és molt important. Ho deia al Facebook aquests dies: “Arribant a casa, sentia un vespre, ara que hi ha moltes finestres obertes, com algú deia a un altre: “Et crid fort perquè mai m’escoltes”. Per què serà que a mots ens costa tant escoltar? I, sobre tot, quan les paraules que ens diuen es refereixen a algun aspecte de la nostra vida que sabem, en el fons, que hauríem de revisar.
L’escoltin o no l’escoltin, Ezequiel rep de Déu aquesta advertència: “Tu segueix parlant en nom meu”. El que és important, per un cristià que vol ser catequista les 24 hores del dia, no és que l’escoltin quan ell parla. L’important és que no es cansi mai de dir el que ha escoltat i assimilat, l’escoltin avui o no.
En segon lloc, ens adonam que a l’evangeli, a Jesús li passa el mateix. Ell sent com li fan el sord els seus, els seus familiars i veïns des poble. El seus més íntims no l’escolten. Sols s’interessen com pot ser que parli així si és un com ells, i si son pare és.... o sa mare és...
I açò també passa entre noltros. Solem escoltar amb més gust aquell que, arribant de bell nou, ens parla, que aquell altre que ja estem acostumats a conviure amb ell i creiem conèixer-lo. A vegades, com més coneixem algú, i més si no ens cau bé, li tiram a la cara o parlam dels seus defectes, i defugim de la seva profunditat interior. És una llàstima. Els més seus, van ser incapaços de conèixer que en ell hi havia Déu.
Finalment, siguem conseqüents amb el que avui hem escoltat: no ens cansem a casa, ni a la catequesi, ni al carrer, ni allà on sigui... de dir el que Déu ens inspira. No ens cansem mai.
Reflexionem: ¿Què experimentem quan l’ambient ens és contrari? Quina decisió prenem?