Diumenge XIX 10 d'agost 2014
No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, la figura de l'Església en qualsevol temps. Església amenaçada des de fora per forces de tot tipus i temptada des de dins per la por i la poca fe de molts. Com llegir aquest relat evangèlic des de la crisi constant en la qual l'Església sembla que naufraga?
Segons l'evangelista, "Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua". Els deixebles, que encara no havien assumit que la Paraula de Déu destria els nostres cors constantment, que la Paraula de Déu és com una espasa de dos talls, no són capaços de reconèixer-lo enmig de la tempesta i la foscor de la nit, enmig de sacsejades constants. Els sembla un "fantasma". La por els té aterrits. L'única cosa real és aquella forta tempesta. No s’han fet entorn de la pregària. La Pregària, ho diu la primera lectura i ho insinua també l’evangeli, ens enforteix per a superar la crisi que constantment ens provoca la fidelitat a Déu.
Aquest és el nostre primer problema. Una època sí i l’altra també, estem vivint la crisi de l'Església contagiant-nos els uns als altres de desànim, por i manca de fe. No som capaços de veure que Jesús se'ns està acostant precisament des d'aquesta forta crisi. Ens sentim més sols i indefensos que mai.
Jesús els diu tres paraules: "Coratge! Sóc jo. No tingueu por!". Només Jesús els pot parlar així. Però les seves oïdes només senten l'estrèpit de les ones i la força del vent. Aquest és un altre problema. Si no escoltem la invitació de Jesús a posar-hi la nostra confiança incondicional, a qui acudirem?
Pere ens és avui exemple de coratge. Assumeix el risc de la fe i sent un impuls interior i sostingut per la crida de Jesús, baixa de la barca i "es posa a caminar sobre l'aigua i va cap a Jesús". Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi. Hem de desitjar trobar-nos amb Jesús enmig de la foscor i les incerteses d'aquests temps.
No és fàcil. Tot i que confiam en Jesús, tot i que anem de cap a ell, també podem vacil·lar i enfonsar-nos com Pere. Però el mateix que ell, podem experimentar que Jesús estén la seva mà i ens salva mentre ens diu: "Homes de poca fe! Per què dubteu?".
Per què dubtem tant? Per què no estem aprenent de les diverses crisis que vivim?
Per què no aprenem a seguir fent el bé quan alguns, davant l’èbora que pateix el Pare Pajares, només parlen si la seva repatriació ho ha de pagar el govern o no, i no s’adonen de la seva vida dedicada als pobres durant anys, entregant tot el que té i fins i tot la seva salut?
Per què no aprenem quan algú, més o manco jove mor, i ens vénen al cor queixes i més queixes. No hem d’enfortir la nostra fe en la resurrecció més que la nostra pertinença a la terra durant uns anys més?
Per què no aprenem de tantes coses? Per a què la violència? Per a què el poder damunt dels altres? Per a què l’estafa i el robatori públic?
Per què continuem buscant falses seguretats per "sobreviure" dins les nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada cap a Jesús a l'interior mateix de la societat secularitzada dels nostres dies?
Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per alliberar-nos d'interessos mundans, triomfalismes enganyosos i deformacions que ens han anat allunyant de Jesús al llarg dels segles. Ell està actuant en aquesta crisi. Ell ens està conduint cap a una Església més evangèlica. Revifem la nostra confiança en Jesús. No tinguem por.