Diumenge de Pentecosta – 8 juny 2014
Idea principal: L’acció visible de l’Esperit Sant en l’Església, a través d’un vent impetuós, foc i llengües.
L’Esperit Sant converteix l’Església en missionera i catòlica si tenim presents tots aquests efectes.
1.L’Esperit Sant és com el vent impetuós. Aquell vent que ho grana tot i neteja. Aquella alenada que ens convida a purificar-nos suprimint de rel els nostres pecats i petiteses humanes. Si l’Església no visqués, entre i entre, la força d’aquest vent que neteja, feria temps que hauria desaparegut a causa de tots els seus pecats.
2.L’Esperit Sant també es manifesta com a foc. Foc que ens empeny a sortir a totes les perifèries existencials, com ens demana el Papa Francesc, per donar a conèixer la paraula de l’evangeli. El dia de Pentecosta neix l’Església missionera. Sempre tindrem la temptació de tancar portes i viure sense problemes. Només el foc de l’Esperit, dins nostre, ens pot apassionar per estar sempre a punt de sortir, de viure constantment desinstal·lats.
3. L’Esperit Sant se’ns manifesta com a “llengua”. “Llengua”, no llengües com va passar a Babel que ningú es va entendre. La llengua de l’Esperit Sant ens parla de la caritat que ens uneix. És una llengua que ens ajuda i ens demana relacionar-nos per escampar el que portam dins. El que destrueix aquesta llengua són les ideologies que l’usen per a defensar-se segons els seus interessos i ambicions.
Fa alguns anys, el gran teòleg alemany, Karl Rahner, s'atrevia a afirmar que el principal i més urgent problema de l'Església del nostre temps és la seva "mediocritat espiritual". Aquestes eren les seves paraules: el veritable problema de l'Església és "anar fent amb una resignació i un tedi cada cop més grans pels camins habituals d'una mediocritat espiritual".
La societat moderna ha apostat per "l'exterior". Quasi tot ens convida a viure des de fora. Tot ens pressiona per moure'ns amb pressa, gairebé sense aturar-nos en res ni en ningú. La pau no troba escletxes per penetrar fins al nostre cor. Vivim gairebé sempre en l'escorça de la vida.
És trist observar que tampoc en les comunitats cristianes no sabem cuidar i promoure la vida interior. Molts no saben el que és el silenci del cor, no s'ensenya a viure la fe des de dins. Privats d'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltant paraules amb les orelles i pronunciant oracions amb els llavis, mentre el nostre cor és absent.
A l'Església es parla molt de Déu, però, ¿on i quan escoltem els creients la presència callada de Déu en el més profund del cor? On i quan acollim l'Esperit del Ressuscitat en el nostre interior? Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dins? Quan ens deixam netejar per la força del vent de l’Esperit? Quan intentam revifar la força del seus ardor? Quan intentam transmetre’l?
Com és que avui tants i tantes creuen i es comprometen seriosament enmig d’una cultura secularitzada? Perquè hi ha qui es deixa endur per l’Esperit Sant: pel seu vent, pel seu foc, per la seva llengua (Els grans Papes daquest temps: Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI, Francesc, ...)