Segon Diumenge d'Advent 8 desembre 2013
Immaculada Concepció – 2013
El llibre del Gènesi, primera lectura d’avui (3,9-15.20) comença amb el gran poema de la creació, que no pretén ser una crònica d’un fet que se situa a l’origen del temps – que açò seria impensable per al pensament d’Israel, perquè ningú pot estar filmant o fent una crònica d’aquest misteri- sinó que és una lloança a Déu per tot el que ha fet: “Ell va veure que tot el que havia creat era bo”. La culminació de l’obra creadora de Déu és l’home i la dona, creats a imatge del Creador.
Els savis de la Bíblia, però, es van sentir intrigats per saber com el mal, que tots experimentem, havia arribat a fer-se present en una creació “tan bona”· I així, inspirats per Déu, arriben a la conclusió que donen a conèixer mitjançant la narració del Jardí. Deixen escrit: “Un dia, allà a l’origen de la història humana, home i dona van preferir escoltar una veu exterior (que es presentada amb la presència de la serp), i no la seva veu interior. I, fent açò, van caure en la superficialitat de tot, en la banalitat. Van optar per a no fer cas de Déu i sí per fer cas d’una vida sense sentit íntim, interior, profund”. Segons Sant Agustí, aquesta opció de l’inici de la història humana dóna origen al que ell anomena: Pecat original!
Què és, idò, pecar?:
- Pecar és no escolta la veu del nostre més íntim, i prestar atenció al que és exterior.
- Pecar és escollir la banalitat, i deixar de banda la profunditat.
- Pecar és prescindir, en definitiva, de Déu.
- Pecar és deixar de ser solidari i convertir-te en un “solitari egoista”
La pregunta fonamental d’aquest relat bíblic sorgeix d’aquesta veu que, des del seu interior més profund, escolta l’home: “On ets?”.
És la pregunta que fa el Creador de tot a la seva creació més sublim: la creació humana. És la pregunta que fa el Pare de tots al seu fill més predilecte. On ets fill? No et conec! On ets fill? Has perdut la teva raó de ser. Has renunciat a conèixer i a viure la teva paternitat! Estàs nu! Has perdut el teu nom, la teva identitat. No reconeixes el teu origen.
L’harmonia original de la creació s’ha romput. Home i dona caminen perduts. Viuen la seva més profunda soledat. Viuen com si no tinguessin “pare” (han donat l’esquena a Déu). Viuen com si l’altre no fos un germà seu (s’acusen mútuament).
Les altres dues lectures d’avui ens demanen refer la solidaritat perduda:
1. St. Pau diu als cristians de Roma i a tots als d’avui: “Que Déu us encoratgi perquè refeu de nou l’acord en Jesucrist, en Déu”, i aneu “ben avinguts de cor i de llavis” els uns amb els altres. Res tornarà a ser bo, com ho era tot al principi, si no refem l’acord en Déu i amb els altres. Si no tornam dir a Déu: Pare!, i si no ens tornam viure entre nosaltres com a “germans”.
2. L’Evangeli, avui dia de la Immaculada, ens recorda que Maria dóna a Déu la resposta que no van saber donar els humans (Adan i Eva) al principi: “Maria, on ets? No tenguis por! Tindràs un fill i li posaràs de nom Jesús. Ell serà Déu amb nosaltres”. I Maria va respondre en nom de tota la humanitat: “Som l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”.
En la Bíblia, les paraules de Maria no són una expressió d’aquella humilitat que perd la seva autonomia. Són fruit de la decisió radical d’adherir-se sense reserves a Déu.
Maria ens assenyala el camí. La veu important no rau al nostre exterior. La veu digna de ser escoltada en tot temps sorgeix del nostre interior més profund i nu d’interessos superficials i externs.