Tercer Diumenge d'Advent 15 desembre 2013
Més d’una vegada, els creients, som convidats a fer-nos la mateixa pregunta que avui es fa Joan Baptista: “Jesús i el seu evangeli, és el millor per a nosaltres?” “La nostra esperança ha d’estar posada en Jesús o l’hem de posar en un altre?”.
Joan ens convida a reflexionar la nostra fe. Ens convida a trobar raons per a seguir en aquesta opció que vivim des del dia en què vàrem ser batiats. I és que seguir avui centralitzant la nostra vida en Jesús sense renovar la nostra fe, no ens satisfà personalment ni enganxa a uns altres a viure la nostra mateixa opció.
A vegades em deman: Per què la fe dels cristians sembla que no té la força de despertar a uns altres a viure per a Jesús? I em sembla que un inici de resposta és aquesta: La fe de no pocs cristians no és posada al dia, no és raonada suficientment, no és optada amb convicció. No podem viure més la fe d’una forma rutinària. Hem de renovar la fe. Hem de despertar la fe que roman amb un silenci massa quiet i rutinari en el nostre cor.
Joan Baptista té inquietud. Trobar un camí convincent en la seva vida, li atrau. Fa preguntes existencials. No es conforme en demanar coses sobre qüestions sense massa importància o que sols afecten al que fem cada dia. La seva pregunta és existencial: “Anau a dir a Jesús, si és ell el Messies que esperam –aquell que donarà llibertat al nostre poble i a la nostra persona- o n’hem d’esperar a un altre.
I la resposta que dóna Jesús als enviats de Joan, és una resposta que hem de tenir present. Jesús no s’explana en paraules. Jesús respon dient senzillament: “Anau a dir a Joan el que heu vist i sentit!”. Jesús n’està convençut que sols es pot respondre a preguntes existencials des del testimoni.
I és que una vida demostra quina és la seva orientació de base segons el que fa:
-Si un viu sense reflexionar res mai, demostra que la seva vida no té cap meta. Va fent sense saber cap on va.
-Si un viu preocupat només pel seu present i futur personal, demostra que no ha adquirit el sentit de la universalitat ni, per açò, el sentit del seu ésser persona.
-Si un viu abocat a ajudar als altres, demostra que els altres són per ell importantíssims. Demostra que alguna cosa molt important descobreix en ells per fer-los centre de la seva atenció i de la seva vida.
I què és el que veuen i senten a dir de Jesús els enviats de Joan?: “Els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els morts ressusciten, els pobres senten l’anunci de la Bona Nova!”
El salm 145 ens assenyala que qui prega reconeix Jesús és el Messies. I ho sap perquè Jesús l’allibera personalment i l’ajuda a alliberar als altres. Qui prega sap que no ha d’esperar un altre, sinó a Jesús: “El Senyor fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam, el Senyor deslliura els presos. El Senyor dóna la vista als cecs. El Senyor redreça als vençuts...”.
Quina és, idò, la vena que dóna vida i fa creïble els seguidors de Jesús, els cristians, l’Església?
Isaïes, ens diu poèticament que és el servei que ajuda al creixement de tots a favor de la llibertat integral: la gent ha de ser feliç com el desert que floreix; les relacions han de ser positives, com els muts que criden de goig; les Institucions, l’Església... han d’ajudar a enrobustir les mans cansades, els cors alarmats i porucs.
Deixem de viure i d’acomodar-nos a un cristianisme rutinari, sense vida. Aquest cristianisme ni convenç a Joan Baptista, ni convenç als qui tenen inquietuds existencials, ni convenç al Papa Francesc, ni convenç, ni fer-s’hi prop, a Jesús mateix.