XXXI/C 3-novembre-2013
Pregant amb les lectures d’avui, m’he demanat: ¿Per què Jesús tracta tan bé Zaqueu que és un pecador, una persona que ha renegat del seu poble, els jueus, i s’ha fet amic de Roma, poble invasor? (Lc 19,1-10).
I la resposta, avui, l’he trobada amb la primera lectura, llibre de la Saviesa (11,23-12,2). En aquesta lectura hi ha expressions preciosos. Mirau què diu:
1. Vós disimulau els pecats dels homes perquè puguin demanar perdó.
2. Vós estimau tot allò que existeix i no menyspreau res del que heu creat
3. Res heu fet sense estimar-ho
4. Vós estimau la vida, i tot ho planyeu sabent que tot és vostre
5. El vostre alè immortal és present en tot
6. Servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, just repreneu una mica perquè creguin en Vós i s’allunyin del mal
¿Com no entenen els jueus l’actuar de Jesús si el llibre de la Saviesa forma part dels llibres de l’Antic Testament que ells veneren?
¿Com no ha d’estimar Jesús a Zaqueu, si Zaqueu com tots i cadascú dels qui hem estat creats, ho hem estat perquè Déu vol i som fruit del seu amor?
Alguna cosa del llibre de la Saviesa, de l’esperit de Déu i del seu actuar, sabia Zaqueu quan, essent pecador com era, viu el risc pujant a un arbre perquè petit com era la gent li impedia trobar-se cara a cara amb Jesús. Zaqueu devia sentir que, tot i que el poble jueu el rebutjava, Jesús no el rebutjaria!
I tal dit, tal fet. Jesús, passant, es fixa amb aquell home petit i arriscat enfilat a un arbre. Se’l mira i el plany (expressió de la Saviesa) perquè l’estima i ell mateix es convida a compartir casa amb ell.
Sant Pau, bon coneixedor de Jesús i de la Sada. Escriptura, dirà: “L’amor tot ho perdona, tot ho oblida...”. Jesús s’oblida, no fa cas, del pecat de Zaqueu i del que diuen d’ell els altres, i allò que espera és el que el cor li diu: “Estima Zaqueu i l’amor que li donis el farà canviar”.
I Jesús el mira amb afecte, comparteix casa amb ell, i l’amor transforma el cor de Zaqueu. “Senyor, ara mateix dono els pobres la meitat dels meus béns...”.
La referència de Jesús aconsegueix que Zaqueu miri als altres no com aquells que pot estafar sinó com aquells que és cridat a estimar.
Recordem de nou les paraules del llibre de la Saviesa:
- Vós disimulau els pecats dels homes perquè puguin demanar perdó.
- Vós estimau tot allò que existeix i no menyspreau res del que heu creat
- Res heu fet sense estimar-ho
- Vós estimau la vida, i tot ho planyeu sabent que tot és vostre
- El vostre alè immortal és present en tot
- Servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, just repreneu una mica perquè creguin en Vós i s’allunyin del mal
Com
hem de mirar als altres?
- No hem de tenir present històries passades!
- Si tot ho ha creat Déu, tot ha de ser estimat per noltros. Tot!
- A ningú hem de tractar sense amor. Aquesta és, i sols aquesta, l’actitud que canviarà el món.
Dia de tots els sants. 1-XI-2013
Amb la solemnitat litúrgica de tots els sants l’Església proclama la santedat anònima, però no per açò manco santa, de tants homes i dones que formen l’estel de Crist que sorgeix a cada època.
Aquesta gran multitud que –segons el vident del llibre de l’Apocalipsi- ningú podrà contar. Que formen part de totes les races, tribus, pobles i llengües: apòstols, màrtirs, verges, confessors, pastors, sants varons i santes dones (segons la terminologia del santoral)... I avui podríem dir, segons la nostra: Papes, bisbes, mares i pares de família, fusters. Manobres, costureres, dones de casa...
Per experiència sabem que la llista seria inacabable. Tots tenim ja un munt d’experiències de persones que ens han calat a dins per la seva bondat i rectitud de vida.
Els sants i santes anònims són aquestes persones que ens han precedit vivint una vida normal, normalíssima, i que ens han estimulat amb el seu exemple, i que ara intercedeixen davant Déu per noltros.
Qui no recorda un pare, una mare, un avi o àvia, aquell veí, aquella persona que...
Serà difícil ser sant?, ens demanam avui molts? La veritat és que el que és difícil és que la santedat d’una persona normal i corrent sigui reconeguda oficialment. Perquè ho sigui, hi ha d’haver miracles, testimonis, judicis seriosos... Tenim el cas de l’avui beat Joan Huguet. Beat després de 77 anys. Quants d’anys han hagut de passar. I tot açò és en part prou lògic. Una cosa és que, per noltros, una persona tengui aquesta categoria, i una altra cosa és que una persona sigui posada com a model per a tot el món cristià.
Però què és allò que al beat Joan Huguet i a no poques persones que noltros coneixem, fa que siguin considerats sants?
Algú ha dit que per a ser sant no s’ha de fer res extraordinari. El que s’ha de fer és extraordinàriament bé el que és ordinari.
El Pare Huguet va ser seminarista en gust. Capellà en gust. I va morir perquè estimà més Déu que la seva pròpia vida.
Segur que en el cel, el dia que si Déu ho vol hi anirem, ens trobarem amb persones que van viure la seva maternitat o paternitat amb tot el seu cor. Amb educadors que van estar al costat de tants i tantes posant el millor d’ells mateixos sense autoritarismes però sí amb autoritat. Amb tantes persones que es van entregar als altres fent, a favor de molts, molta feina i gratuïta....
Avui som cridats a ser sants. Facem extraordinàriament bé el que ens toca fer cada dia. Res més!