1. l’oració col·lecta direm: “Déu Omnipotent i etern, augmentau-nos la fe, l’esperança i la caritat”. Aquesta ha de ser la nostra oració constant. I més hem de tenir present que aquesta ha de ser la nostra oració constant quan diumenge, a l’Eucaristia de les 11h., viurem dos batejos. Què bo és viure, educar i celebrar constantment la fe, l’esperança i la caritat! Sols allà on hi ha caritat hi ha vivència de la fe. Ser cristià implica un compromís ètic.
2. Per açò, la primera lectura, fill de Sira 35, 12-18, ens recorda explícitament: “El Senyor no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres. El Senyor escolta la pregària dels pobres. El crit dels pobres arriba al cel, és acollit per Déu”. Déu sols és des de l’amor. Tenir fe en Déu és amarar la vida d’amor.
3. L’orant, aquell que es dirigeix a Déu, ho reconeix: “La meva ànima es gloria en el Senyor; s’alegraran els humils quan ho sentin” (salm 33). Els humils, els pobres, eixamplen el seu cor quan s’adonen que algú gloria Déu seriosament.
Els creients sols existim si vivim la caritat que dóna esperança als pobres, els humils, els senzills, a les relacions que constantment necessiten refer-se.
4. St. Pau, apòstol, creient matiner de Déu gràcies a Jesucrist, viu la seva vida com una libació: la vessa, l’entrega als altres. I una vida entrega als altres és viscuda i acompanyada pels bons ulls de Déu (2Tm 4, 6-18)
Ja que diumenge a la nostra Parròquia viurem dos baptismes, reviure també diumenge el nostre. Acabant l’any de la fe, dia 24 de novembre, ens hi preparem amb una pregària on direm, entre altres coses: “Senyor Jesús, concediu-me: la fe d’Abraham, per posar-me com ell en camí; la fe de Maria, per confiar amb Vós totalment; la fe del beat Joan Huguet, per ser de Vós sense cap condició; la fe de tants testimonis vostres que han viscut al llarg de la història i que són referents d’una entrega desitjable”.
5. La vida d’un cristià no té res a veure amb la vida dels fariseus d’antany i d’ara mateix: “Déu meu, us don gràcies perquè no som com els altres homes: lladres, injustos, adúlters...”. Els fariseus d’antany i d’ara mateix són orgullosos i uns inflats d’ells mateixos. Neden dins l’abundància i no acullen ni la seva misèria ni les necessitats dels altres.
La vida d’un cristià d’antany i d’ara mateix, sols té a veure amb l’actitud del cobrador d’impostos de l’evangeli (Lc 18, 9-14): “Déu meu, sigueu-me propici, que som un pecador”. Sols qui reconeix la seva feblesa és capaç d’acollir les febleses dels altres.
Diumenge visquem com Déu ens convida a viure una vida de fe. Vida que, vessant l’amor de Déu, pren el compromís de no deixar ningú a la cuneta del camí.