Diumenge 13 octubre 2013 XVIII/C
Avui
la lepra té un protagonisme central en la Paraula de Déu.
En l’antiguitat, la lepra era
considerada una infermetat terrible pels estralls que feia al cos i perquè era
considerada, a més, una maledicció de Déu i causa d’exclusió de la comunitat.
Però a més, en les lectures d’avui,
passa que a l’infermetat de la lepra s’hi uneix que els dos protagonistes
principals són estrangers pel poble d’Israel. Naaman era de Síria, i el leprós
agraït, era samarità.
Els siris eren, i avui encara
ho són per desgràcia, enemics tradicionals d’Israel. Els samaritans, a
causa del seu origen (pagesos propietaris que van ocupar les terres dels jueus
a l’època de l’exili) eren, per als israelites, uns usurpadors.
Si els leprosos eren exclosos a
causa de la seva infermetat, aquell siri i aquell samarità, ho eren a més per
la seva identitat. Per ser qui eren.
Però, vat aquí que la lepra
aconsegueix una metamorfosi. L’ infermetat iguala a jueus i samaritans. La
desgràcia destrueix fronteres i posa al descobert la nostra comuna condició
humana.
Només
després de la curació ens enteram de la condició estrangera d’un dels 10 (els murs reapareixen sols davant circumstàncies
normals). Una cosa semblant passa amb Naaman, persona rica i poderosa, persona
acostumada a comandar i a no demanar res. La desgràcia de la lepra el
despulla dels seus títols i el condueix a suplicar a un profeta, Eliseu, que
pertany a un poble, segons ell, inferior.
És interessant avui reconèixer
com la desgràcia ens despulla de robes que ens separen i ens fa comprendre qui
som en realitat. Quan vivim necessitats ens adonam de la humanitat que ens
agermana.
Davant el patiment humana en
qualsevol de les seves versions ens cauen les disfresses, els prejudicis.
I la única resposta humana davant el sofriment és la compassió, la
capacitat de donar la mà a qui, en circumstàncies de salut i de força, se li
negam.
Avui l’Església ens recorda dues
realitats que ens fan veure i viure la compassió. Que ens fan
oblidar-nos de les nostres fronteres:
Primera. Empesos per
organitzacions catòliques, com Càritas, Mans Unides, Justícia i Pau, Missions,
Entrepobles, i d’altres, ens fixam amb una realitat que ens fa esborronar la
pell: 1300 milions de persones viuen actualment en un estat de pobresa extrema.
I sabem que 1300 tones d’aliments es tiren cada any al fems. Com pot ser açò?
Com pot ser que en el segle XXI, encara no hàgim arranjat
la bona convivència entre tots. No són pocs els qui comparteixen el que
tenen. Però sembla que açò, més que res, surt de la bona voluntat de persones
individuals. Però..., i els Països? I les organitzacions entre països? I els
governs?
Hem de col·laborar amb Càritas,
és clar. Però també hi ha d’haver una acció social i educativa de cara a fer
canviar mentalitats i formes de fer nacionals i internacionals.
Segona. Avui, dia 13, Tarragona acull la més gran
macrobeatificació de la història. Un total de 522 màrtirs del segle XX seran
proposats com a “referents” de vida cristiana. Entre ells, Joan Huguet Cardona,
prevere i menorquí de soca-rel. Són vides destrossades d’homes i dones que
mereixen ser recordades a un temps poc donat a les grans causes i entregues
desinteressades. És una celebració pensada per el perdó i la reconciliació
entre tots i a favor del despertar d’una fe que a vegades apareix com
adormissada. És una beatificació enfora del baf propi de creuades. Com ha dit
el Papa Francesc al fundador del Diari italià “La República”: “Ha arribat el
moment de dialogar obertament i sense preconceptes amb la cultura moderna”. I
l’Església proposa, en aquest diàleg, “testimonis d’una fe viva i madura” amb
la intenció de revisar la fermesa de la fe front els actuals i importants trastorns socials. El diàleg amb la cultura
moderna demana, per la part dels cristians, persones “creïbles”, capaces de fer
de la fe el seu màxim exponent.