Just llegint les primeres paraules de la profecia d’Habacuc: “Fins quan demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: “Prou violència” i no em feu cas”, pensava amb una persona que sols fa uns dies, i a Barcelona, va patir la mort del seu homo de 54 anys. Aquesta dona, a més, està cuidant els seus sogres que un dels dos pateix demència senil, i té un dels seus germans en cadira de rodes. Ella ha dit: “Ara no faré cap pregunta a Déu, segur que no entendria les seves respostes. Però quan jo mori i em trobi al seu costat, després li demanaré moltes coses que avui no entenc”.
Aquesta persona, com Habacuc i tantes d’altres que coneixem, són persones totalment creients. Aquestes persones que no saben massa teologia però que tenen posada en Déu la seva total confiança.
Habacuc diu: “L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut”.
L’orgullós, aquell que creu que tot ho pot resoldre només per ell mateix, davant les circumstàncies diverses de la seva vida, se sentirà insegur. Se sentirà insegur perquè voldrà respondre i no podrà. Perquè voldrà trobar explicacions lògiques, i no en trobarà.
El just no perdrà la seva pau, perquè creu. Perquè és humil. Perquè confia en Déu. I Déu acull les seves inquietuds, les seves esperances, les seves pors...
Tenir fe, confiar en Déu, et dóna serenitat davant la vida. Et dóna coratge enmig de situacions que fàcilment et destrossen.
St. Pau, que com tants d’altres, va viure un munt de situacions conflictives, diu al seu amic Timoteu: “Et recoman que revifis la flama del do de Déu”.
Aquesta expressió l’hem de tenir present en qualsevol ocasió: “Quan ens comuniquen que algú que estimam no es troba bé i el duen a n’es “Mateu Orfila” o a “Son Espases”, hem de “revivar la flama del do de Déu, hem de tenir confiança”. Acompanyat algú que viu una situació complicada: manca de feina, un problema personal, un problema familiar, hem de “revivar la flama del do de l’Esperit, hem de tenir confiança”.
Davant tantes situacions que ens provoquen inseguretat, por, angoixa.... St. Pau diu a Timoteu: “Davant aquestes situacions no siguis covard, tenguis fortitud, amor i seny”.
Davant circumstàncies difícils no hem de ser covards. Per què? No és lògic sentir feblesa al cor? Sí, però... tot depèn! I és que allà on tenim posada la nostra esperança, allà hi ha el nostre cor. Si la nostra esperança la tenim posada en viure bé i viure una llarga vida, és clar que si açò no es realitza tot sembla que s’esfondra. Però si la nostra esperança la tenim posada en Déu, és clar que la nostra mirada es fixa en ell i diem com tants i tantes han dit i diuen al llarg de la història: “Senyor, en les teves mans estem!”.
Davant aquestes circumstàncies hem de ser forts. Què vol dir açò de ser forts? Vol dir recorre a la pregària i, en confiança, saber dir: “Senyor es faci la teva voluntat, no la meva!”. Fort és qui va adquirint i acollint el secret del viure. Viu no aquell que res pateix. Viu aquell que tot ho encaixa des de la confiança que ha posat en Déu.
Davant aquestes circumstàncies hem de tenir “seny”. Què vol dir tenir seny? Donar importància relativa a tot allò que és relatiu. Donar més importància al que és més important. Donar importància total al que és totalment important. Qui té importància total és Déu. El que mai hem de voler perdre o deixar al marge, és la nostra relació i confiança en Ell.
La persona de fe no és aquella que creu que amb ella podrà fer tot el qui li sembli, com si fos un tècnic especialista d'efectes especials de les grans superproduccions cinematogràfiques. Per més fe que tinguem no aconseguirem que un arbre o una muntanya (com diu Jesús en un altre passatge) es mogui per la força de la nostra paraula. Més encara, quanta més fe tinguem, menys se'ns ocorrerà demanar aquests prodigis.
La fe és el do de Déu que ens fa obrir-nos a Ell, a confiar en Ell, a entrar en comunió amb Ell, a identificar-nos amb el seu projecte benvolent i amorós per a la humanitat. Per tant, la fe ens mou, amb la força de l'amor, a col·laborar en la realització del projecte de Déu. Déu, a través de nosaltres, a través de la nostra fe és com vol instaurar el seu Regne. La extensió del Regne és el gran prodigi de les persones de fe.
"Doneu-nos més fe!"
Aquesta és la gran pregària que mai hem de deixar de fer. Però la nostra fe no augmentarà, si nosaltres no ens hi predisposem. Per això el salm d'avui ens ha fet una crida a aquesta actitud. "No enduriu els vostres cors".
"Som servents sense cap mèrit"
La nostra missió, la nostra funció, el nostre paper és simplement deixar fer el que Déu, el que la força de l'amor de Déu, vol fer a través nostre. Nosaltres no afegim, res ni mica, a l'obra del projecte de Déu. Per això no ens podem atribuir cap mèrit davant de Déu.
Col·laborem en la construcció del gran prodigi del seu Regne.