Homilia diumenge 6 de Juliol 2025

 

Diumenge 14 (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 10,1-12.17-20): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.

»Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ‘Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!’. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població».

Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel».

 

 

HOMILIA  

 

 

Som cridats a evangelitzar. I evangelitzar és transmetre als altres la fe en Jesús, mort i ressuscitat, i fer-ho humil i fraternalment.

I hem d’evangelitzar humilment, perquè no es tracta d’evangelitzar de forma individualista, solitària, sinó col·lectiva, eclesial. No evangelitzam en nom propi i segons els nostres criteris, sinó segons els criteris de l’evangeli i del l’Església.

I no es tracta d’evangelitzar tenint present sols el nostre entorn familiar o parroquial. El nombre 72 de la primera lectura, sembla que fa referència al Gn 10 que parla d’aquest nombre en sentit universal, evangelitzar a tots els pobles, també als pagans. Hem de ser evangelitzadors de portes obertes.

Hem de ser evangelitzadors, sembradors, que a favor de l’evangelització tenen necessitat dels altres. Evangelitzadors que tenen consciència i vivència que són pocs enmig d’un món de criteris tan diferents, tot i que els fruits que recullen són molts.

Si tenim present, com us recordava fa dos diumenges, el sants d’aquests dies, record en primer lloc a sant Justi Orona (1 juliol) que ens reclama acompanyar des de l’alegria.

            Anant “pes Dic” -port nou de Ciutadella- vaig veure sortir des Vaixell que arribava de Barcelona, una parella amb cotxe. L’home, pels gests que feia, semblava enfadat. I vaig pensar: Quina llàstima estar d’aquesta manera just de bon matí i després d’un viatge on s’ha pogut gaudir d’una mar calmosa i d’un color de cel envejable. Vaig compadir la dona que silenciosa i solitària l’acompanyava. I pensava: Hem d’optar per animar-nos  davant dificultats. Siguem pocs o molts els evangelitzadors, front dificultats, escoltem a Justí Orona,  quan ens recomana que ens acompanyem amb molta alegria.

Sant Bernardí, segles XVI-XVII, (2 juliol) visitava presos, esclaus moros i negres foren objecte de la seva caritat (tothom té els mateixos drets, deia), però va tenir  un camp predilecte: els infants, i especialment tots aquells que no tenien qui els cuidés. El seu fort va ser el contacte personal, no la predicació. Essent nombrat rector del col·legi de la companyia, va manifestar: El nostre govern ha de ser paternal.

Tots els cristians hem de ser obrers corresponsables d’aquesta missió d’evangelitzar, missió que va inclosa en el nostre baptisme.

Hem d’evangelitzar, com fan els sants, no des de la imposició o l’adoctrinament, sinó des del servei humil i testimonial, com ovelles enmig de circumstàncies no fàcils -circumstàncies llops, a vegades. Circumstàncies amb criteris i objectius diferents als criteris d’acompanyament i fraternitat.

           

 

Homilia diumenge 29 de Juny 2025

 

 Solemnitat de sant Pere i sant Pau, apòstols

Text de l'Evangeli (Mt 16,13-19): En aquell temps, havent arribat Jesús a la regió de Cesarea de Filip, preguntava als seus deixebles, dient: «Qui diuen els homes que és el Fill de l’home?». Ells respongueren: «Uns que Joan Baptista, d’altres que Elies, uns altres que Jeremies o un dels profetes». Els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc jo?». I responent Simó Pere, li diu: «Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu». I responent Jesús, li diu: «Benaurat ets, Simó Barjona, perquè no t’ha revelat això ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare, que està en els cels. I jo et dic que tu ets Pere, i damunt aquesta pedra edificaré la meva Església; i les portes de l’infern no prevaldran contra ella. Et donaré les claus del regne dels cels, i tot allò que lligaràs a la terra serà lligat als cels, i tot allò que deslligaràs a la terra serà deslligat als cels».

 

HOMILIA

 

 

Pere i Pau, transitant camins diferents van arribar a Roma, la capital de l’Imperi, i allà van oferir la vida per Crist. Per açò Roma, i tota l’Església, des de molt prest fa memòria conjunta d’aquests dos grans apòstols.

            Ells ens motiven a tots perquè, cadascú de noltros, tot essent conscients de les nostres limitacions, hem de deixar que l’amor de Crist i la seva crida, ens toqui el cor per anunciar amb valentia l’evangeli, la Paraula i la Presència de Jesucrist.

            Com Pere, pot ser que alguna vegada, ens sentiguem cansats i mancats d’ànim davant dificultats. I, com Pau, pot ser també que alguna vegada siguem intransigents, mantinguem posicions un poc rígides. Jesús sap prou que som humans, que vivim deficiències i sap que remuntar dificultats reclama temps i ajuda.

            És per açò que sentim com Jesús ens fa de tant en tant preguntes com aquestes fetes a Pere i a Pau: “Pere, m’estimes?” “Pau, per què em persegueixes?”. Respondre aquestes preguntes demana quietud i temps de reflexió per tornar de nou a reconduir el nostre camí cristià.

            Enmig de les nostres dificultats i febleses, aquest any jubilar ens ha d’ajudar a ser “pelegrins, vianants esperançats”. Podem tenir dificultats i viure limitacions, però no perdem l’esperança que acompanyats per algú, per la comunitat, no hem de perdre l’esperança que podem seguir fent camí.

            Front el testimoni de Pere i Pau, donem gràcies a Déu perquè, conjuntament amb molts d’altres, Déu mos ha cridat gratuïtament a formar part de l’Església. Déu no crida els perfectes, Déu crida els disponibles, el qui es fien d’Ell.

            Donem gràcies a Déu per la crida que ens fa a seguir Jesús tot revelant Déu en la nostra vida. Tot estant disposats a cuidar la nostra vida interior, l’amor cap a tothom, viure un sentit transcendent de tot, i demanar perdó perquè a vegades som mediocres i no donam prou testimoni.

            Visquem com Pere i Pau ben units a la comunitat, facem camí junts i ajudem-nos a fer-lo. El que Pere i Pau ens demostren és que no és oportú absolutament fer camí sols, sense sentir el calor i el testimoni d’altres cristians. Personalment em va molt bé observar com entre noltros hi ha gent excel·lent que prega, que es revisa, que es confessa, que serveix, que ajuda, que visita persones en soledat....

            Preguem avui, com feim sempre, pel Papa Lleó, pel bisbe Gerard, per tot el poble de Déu, per aquells que explícitament tenen responsabilitats concretes en la vida de l’Església. Preguem perquè tots siguem testimonis de l’evangeli i servidors de la comunitat i de la societat.

            Preguem perquè tots, com Pere i Pau, siguem persones de fe, de pregària i de servei. Que sapiguem respondre personalment sobre qui és Jesús. Ens importa el que diuen els altres? Clar que sí, però tan sols en part. El que importa és el que diem noltros des de la nostra vivència de comunió amb Ell.

            Demanem com diu avui sant Pau a Timoteu, que tinguem força, coratge per proclamar el missatge de l’evangeli i perquè el puguin escoltar familiars, amics, gent del nostre entorn. Val la pena tenir coratge.