Text de l'Evangeli (Mt 16,13-19): En aquell temps, havent arribat Jesús a la regió de Cesarea de Filip, preguntava als seus deixebles, dient: «Qui diuen els homes que és el Fill de l’home?». Ells respongueren: «Uns que Joan Baptista, d’altres que Elies, uns altres que Jeremies o un dels profetes». Els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc jo?». I responent Simó Pere, li diu: «Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu». I responent Jesús, li diu: «Benaurat ets, Simó Barjona, perquè no t’ha revelat això ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare, que està en els cels. I jo et dic que tu ets Pere, i damunt aquesta pedra edificaré la meva Església; i les portes de l’infern no prevaldran contra ella. Et donaré les claus del regne dels cels, i tot allò que lligaràs a la terra serà lligat als cels, i tot allò que deslligaràs a la terra serà deslligat als cels».
Pere i Pau, transitant camins diferents van arribar a Roma, la capital de l’Imperi, i allà van oferir la vida per Crist. Per açò Roma, i tota l’Església, des de molt prest fa memòria conjunta d’aquests dos grans apòstols.
Ells ens motiven a tots perquè, cadascú de noltros, tot essent conscients de les nostres limitacions, hem de deixar que l’amor de Crist i la seva crida, ens toqui el cor per anunciar amb valentia l’evangeli, la Paraula i la Presència de Jesucrist.
Com Pere, pot ser que alguna vegada, ens sentiguem cansats i mancats d’ànim davant dificultats. I, com Pau, pot ser també que alguna vegada siguem intransigents, mantinguem posicions un poc rígides. Jesús sap prou que som humans, que vivim deficiències i sap que remuntar dificultats reclama temps i ajuda.
És per açò que sentim com Jesús ens fa de tant en tant preguntes com aquestes fetes a Pere i a Pau: “Pere, m’estimes?” “Pau, per què em persegueixes?”. Respondre aquestes preguntes demana quietud i temps de reflexió per tornar de nou a reconduir el nostre camí cristià.
Enmig de les nostres dificultats i febleses, aquest any jubilar ens ha d’ajudar a ser “pelegrins, vianants esperançats”. Podem tenir dificultats i viure limitacions, però no perdem l’esperança que acompanyats per algú, per la comunitat, no hem de perdre l’esperança que podem seguir fent camí.
Front el testimoni de Pere i Pau, donem gràcies a Déu perquè, conjuntament amb molts d’altres, Déu mos ha cridat gratuïtament a formar part de l’Església. Déu no crida els perfectes, Déu crida els disponibles, el qui es fien d’Ell.
Donem gràcies a Déu per la crida que ens fa a seguir Jesús tot revelant Déu en la nostra vida. Tot estant disposats a cuidar la nostra vida interior, l’amor cap a tothom, viure un sentit transcendent de tot, i demanar perdó perquè a vegades som mediocres i no donam prou testimoni.
Visquem com Pere i Pau ben units a la comunitat, facem camí junts i ajudem-nos a fer-lo. El que Pere i Pau ens demostren és que no és oportú absolutament fer camí sols, sense sentir el calor i el testimoni d’altres cristians. Personalment em va molt bé observar com entre noltros hi ha gent excel·lent que prega, que es revisa, que es confessa, que serveix, que ajuda, que visita persones en soledat....
Preguem avui, com feim sempre, pel Papa Lleó, pel bisbe Gerard, per tot el poble de Déu, per aquells que explícitament tenen responsabilitats concretes en la vida de l’Església. Preguem perquè tots siguem testimonis de l’evangeli i servidors de la comunitat i de la societat.
Preguem perquè tots, com Pere i Pau, siguem persones de fe, de pregària i de servei. Que sapiguem respondre personalment sobre qui és Jesús. Ens importa el que diuen els altres? Clar que sí, però tan sols en part. El que importa és el que diem noltros des de la nostra vivència de comunió amb Ell.
Demanem com diu avui sant Pau a Timoteu, que tinguem força, coratge per proclamar el missatge de l’evangeli i perquè el puguin escoltar familiars, amics, gent del nostre entorn. Val la pena tenir coratge.