Text de l'Evangeli (Jn 18,1—19,42):
Després de dir aquestes coses, Jesús sortí amb
els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró, on hi havia un
hort, dins el qual entrà ell amb els seus deixebles. Judes, el qui el
traïa, coneixia el lloc, perquè Jesús s’hi havia reunit moltes vegades
amb els seus deixebles. Judes, doncs, havent pres la cohort i guardes
dels grans sacerdots i dels fariseus, arribà allí amb llanternes, torxes
i armes. I Jesús, que sabia tot el que li havia de succeir, s’avançà, i
els digué: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús el Natzarè». Els
diu: «Jo soc!». Judes, el qui el traïa, també era amb ells. I quan els
digué: «Jo soc!», retrocediren i caigueren per terra. I novament els
preguntà: «Qui busqueu?». I ells digueren: «Jesús el Natzarè». Respon
Jesús: «Us ho he dit: Jo soc! I si em busqueu a mi, deixeu aquests que
se’n vagin». [Això succeí] per tal que es complís la paraula que havia
dit: «Dels que m’has donat no n’he perdut cap». Llavors Simó Pere, que
tenia una espasa, la tragué i va colpejar el servidor del gran sacerdot i
li tallà l’orella dreta. I el nom del servent era Malcus. Digué, doncs,
Jesús a Pere: «Fica l’espasa a la beina. ¿És que el calze que m’ha
donat el Pare no l’haig de beure?».Llavors la cohort i el tribú i els guardes dels jueus prengueren Jesús i el lligaren.
I el dugueren primer a Annàs, ja que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. [Aquest] Caifàs era el qui havia aconsellat als jueus: «Convé que un home mori pel poble».
Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. I aquest deixeble era conegut del gran sacerdot i entrà amb Jesús a l’atri del gran sacerdot. Mentrestant, Pere s’havia quedat a la porta, a fora. Sortí, doncs, l’altre deixeble, el que era conegut del gran sacerdot, i parlà a la portera i introduí Pere. Digué llavors a Pere la criada portera: «¿No ets pas tu també dels deixebles d’aquest home?». Diu ell: «No ho soc!». I eren allí els servidors i els guardes, que havien preparat brases perquè feia fred, i s’escalfaven. I també Pere era amb ells escalfant-se.
Llavors el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Li respongué Jesús: «Jo he parlat al món obertament. Jo sempre he ensenyat en la sinagoga i en el temple, on tots els jueus es reuneixen, i no he dit mai res ocultament. Per què m’interrogues? Interroga els qui van escoltar allò que els vaig parlar; mira, aquests saben allò que vaig dir». I quan digué aquestes coses, un dels ajudants dels guardes donà una bufetada a Jesús, dient: «¿Així contestes al gran sacerdot?». Li respon Jesús: «Si he parlat malament, prova quin és el mal; però si he parlat bé, per què em pegues?». I Annàs l’envià lligat a Caifàs el gran sacerdot.
Mentrestant, Simó Pere s’estava dret i escalfant-se. I li digueren: «¿No ets pas tu també dels seus deixebles?». Ell ho negà, i digué: «No ho soc!». Diu un dels servidors del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere tallà l’orella: «¿No t’he vist a l’hort amb ell?». I novament Pere negà, i immediatament el gall cantà.
Llavors porten Jesús des de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no entraren al pretori per no contaminar-se, i així poder menjar la Pasqua. Sortí, doncs, Pilat cap a ells a fora, i diu: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Respongueren, i li digueren: «Si aquest no fos un malfactor, no te l’hauríem pas dut». Els diu, doncs, Pilat: «Preneu-lo vosaltres, i segons la vostra Llei jutgeu-lo!». Li digueren els jueus: «A nosaltres no ens és lícit matar ningú». [Això succeí] per tal que es complís la paraula que Jesús havia dit per a indicar de quina mort hauria de morir.
Entrà, doncs, Pilat altre cop al pretori i cridà Jesús, i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Respongué Jesús: «¿Per tu mateix dius això, o bé altres t’ho han dit de mi?». Respon Pilat: «¿És que potser soc jo jueu? El teu poble i els grans sacerdots t’han dut a mi. Què has fet?». Respongué Jesús: «El meu regne no és d’aquest món. Si fos d’aquest món el meu regne, els meus guardes lluitarien perquè no passés a mans dels jueus. Però, de fet, el meu regne no és d’aquí». Li digué llavors Pilat: «Doncs, ¿tu ets rei?». Respon Jesús: «Tu ho dius que jo soc rei. Jo per a això he nascut i per a això he vingut al món, per donar testimoni de la veritat. Tot aquell qui és de la veritat escolta la meva veu». Li diu Pilat: «Què és la veritat?». I quan hagué dit això novament sortí vers els jueus, i els digué: «Jo no trobo en ell cap causa. És costum entre vosaltres que us deixi anar algú per Pasqua. ¿Voleu, doncs, que us deixi anar el rei dels jueus?». I cridaren altra vegada, dient: «No aquest, sinó Barrabàs!» -Barrabàs era un lladre.
Així, doncs, Pilat prengué Jesús i el flagel·là. I els soldats, trenant una corona d’espines, la hi col·locaren al cap, i el revestiren amb un mantell de porpra, i s’acostaven a ell, i deien: «Salve, rei dels jueus!», i li donaven bufetades.
I surt novament Pilat a fora, i els diu: «Mireu, us el porto fora perquè sapigueu que no trobo en ell cap causa». Sortí, doncs, Jesús a fora, portant la corona d’espines i el mantell de porpra. I els diu: «Heus aquí l’home!». Quan el veieren, doncs, els grans sacerdots i els guardes cridaren, dient: «Crucifica’l, crucifica’l!». Els diu Pilat: «Preneu-lo vosaltres i crucifiqueu-lo, perquè jo no trobo en ell causa». Li respongueren els jueus: «Nosaltres tenim Llei, i segons la Llei ha de morir, perquè s’ha fet Fill de Déu».
Quan Pilat, doncs, va sentir aquesta paraula, va témer més encara. I entrà altre cop al pretori, i diu a Jesús: «D’on ets tu?». Però Jesús no li donà resposta. I li diu Pilat: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc potestat per deixar-te anar i tinc potestat per crucificar-te?». Respon Jesús: «No tindries cap potestat sobre mi si no se t’hagués donat de dalt; per això, qui m’ha posat a mans teves té un pecat més gran».
A partir d’això, Pilat procurava alliberar-lo, però els jueus cridaven, dient: «Si deixes anar aquest, no ets amic del Cèsar! Tot el qui es fa rei es manifesta contrari al Cèsar». I així Pilat, en sentir aquestes paraules, tragué a fora Jesús i s’assegué en el tribunal en el lloc que s’anomena Lithòstrotos, i en hebreu Gabbathà. I era la Parasceve de la Pasqua, cap a l’hora sexta. I diu als jueus: «Heus aquí el vostre rei!». I li cridaren: «Fora, fora, crucifica’l!». Els diu Pilat: «¿El vostre rei crucificaré?». Respongueren els grans sacerdots: «No tenim altre rei sinó Cèsar». Llavors, doncs, els el feu a mans perquè fos crucificat. I prengueren Jesús.
I portant-se ell la creu, sortí cap a l’indret anomenat Lloc de la Calavera -que en hebreu es diu: Gòlgota-, on el crucificaren; i amb ell altres dos, a banda i banda, i enmig Jesús. I Pilat escriví també un títol i el posà sobre la creu. Hi era escrit: «Jesús el Natzarè, el Rei dels jueus». Aquest títol, doncs, el llegiren molts dels jueus, perquè el lloc on crucificaren Jesús era prop de la ciutat. I era escrit en hebreu, llatí i grec. Deien, doncs, a Pilat els grans sacerdots dels jueus: «No escriguis: “Rei dels jueus”, sinó que ell digué: “Soc el Rei dels jueus”». Respongué Pilat: «El que he escrit, he escrit».
Els soldats, doncs, després de crucificar Jesús, prengueren les seves vestidures i en feren quatre parts, una part per a cada un dels soldats. I [també prengueren] la túnica, però la túnica era inconsútil, teixida des de dalt tota ella. Es digueren els uns als altres: «No l’esquincem, sinó fem a sorts de qui serà», per tal que es complís l’Escriptura que diu: S’han repartit entre ells les meves vestidures i s’han fet a la sort la meva túnica. Els soldats, ben cert, feren això.
I s’estaven junt a la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria de Cleofàs, i Maria la Magdalena. Jesús, doncs, quan veié la mare i el deixeble que ell estimava, que era allí, diu a la mare: «Dona, vet aquí el teu fill». Després diu al deixeble: «Vet aquí la teva mare». I des d’aquella hora la prengué el deixeble a casa seva.
Després d’això, sabent Jesús que ja tot s’havia acomplert, per tal que es complís l’Escriptura digué: «Tinc set». Hi havia allí un vas ple de vinagre; clavant, doncs, a una canya d’hisop una esponja xopa de vinagre, la hi acostaren a la boca. Quan Jesús hagué pres el vinagre, digué: «Està acomplert!», i, després d’inclinar el cap, lliurà l’esperit.
Els jueus, doncs, com que era Parasceve, per tal que els cossos no restessin en la creu el dissabte, ja que aquell dissabte era un dia important, pregaren Pilat que els trenquessin les cames i els traguessin. Vingueren, per tant, els soldats i trencaren les cames del primer i de l’altre que va ser crucificat amb ell, però quan arribaren a Jesús, així que veieren que ja estava mort, no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats amb una llança foradà el seu costat, i a l’instant en sortí sang i aigua. I el qui ho veié en dona testimoniatge, i és verídic el seu testimoniatge, i ell sap que diu la veritat, perquè vosaltres cregueu. Aquestes coses han succeït, en efecte, a fi que es compleixi l’Escriptura: No li trencaran cap os, i encara una altra Escriptura diu: Miraran vers aquell que traspassaren.
I després d’això, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat d’emportar-se el cos, i li ho permeté Pilat. Vingué, doncs, i prengué el seu cos. I vingué també Nicodem, el qui havia vingut primer de nit, portant una mescla de mirra i àloe, unes cent lliures. Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l’amortallaren en llenços, amb aromes, com tenen costum de sepultar els jueus. I en el lloc on fou crucificat Jesús hi havia un hort, i en l’hort un sepulcre nou en el qual encara ningú no havia estat mai posat. Allí, doncs, a causa de la Parasceve dels jueus, com que el sepulcre era a prop hi posaren Jesús.
DIVENDRES SANT
Alguns diuen que són ateus o agnòstics. Molts,
però, afirmen que creuen en alguna cosa. Creuen en la vida, en la persona, en
la solidaritat, en la bondat humana. I noltros, els cristians, en què, en qui
creiem?
Si som aquí, en aquesta celebració de
Divendres Sant, creiem en un Déu que s’ha fet un més entre noltros, i, servint,
servint fins a la mort en creu, ha ressuscitat. Creiem en un Déu que resisteix,
sense cap arma ni força física, l’embat terrible del fracàs, de la traïció, de
la mentida, de la violència, de la mort.
Creiem en un Déu que és el protector dels
justos, dels innocents, de tots els sacrificats de la història. Creiem amb un
Déu que rescata de la mort els violentats, els crucificats.
Un Déu mort no molesta. Un Déu mort no es fica
en el que feim, en el més aquí. Els injusts, els violents, els poderosos, poden
estar tranquils si tot acaba en la mort. El que realment és perillós per a tots
els maltractadors de la història, no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la
resurrecció. El que molesta als qui s’aferren al poder, als qui són violents,
és el Déu viu, no el Déu mort.
Per açò, en aquest Divendres Sant de pregària
i de reflexió, tinguem present la passió i la mort d’aquell que és el Déu viu.
D’aquell que s’entrega per amor a tota la humanitat, i així la redimeix, la
salva, la ressuscita de la mort i de les morts constants: la violència, la
frustració, l’engany, la mentida, el sense sentit ...
Avui el Calvari és un silenci. Un silenci penetrant. Tot i així, hi ha consciències que es desperten i, esquinçant el silenci, diuen ben fort: “Aquest és el Fill de Déu”. El crucificat és el Fill de Déu.
Més de dos, però, davant qui ha estat crucificat,
fugen avergonyits i es tanquen ben callats a clau i pany. Però hi ha un altre silenci
que és profund, anguniós, però valent. És el silenci present, no amagat, de les
dones i de l’apostol Joan. Silenci de Maria, sa mare, i de Mª Magdalena. Aquest
silenci fer i colpeja quan vivim alguna cosa difícil, contrària; quan passa al
nostre entorn, quan passa a ca nostra, quan passa a una persona que ens és
amiga. Aquest silenci, és com la música callada, com la soledat sonora que ens
parlen els grans místics. És un silenci que ralla plorant però sense perdre
l’esperança.
Prestem
avui atenció a aquests silencis des Divendres Sant i fem-nos amb el misteri del
Calvari, de tants calvaris ja viscuts i actuals. I que el silenci, anguniós i
esperançat, de les dones i de Joan, ens vagi envaint, poc a poc, mentre observam
detingudament les cares i els gests de qui, morts, matats físicament, culturalment,
psicològicament, religiosament..., són deixats sols i a la creu que han hagut
de suportar. Que les seves creus i les nostres no ens facin perdre l’esperança.
Si som
capaços de viure dins aquest Gran Silenci, anguniós i esperançat, que provoca
la mort de Jesús, la mort humana del Fill de Déu, estarem capacitats per
introduir-nos sense paraules, en el que constitueix l’autèntic pecat de la
història en les seves diverses èpoques: Crucificar el just. Crucificar tantes i
tants justs per interessos amagats dels qui s’han apoderat del poder i actuen
vergonyosament, però, tot i així, no ens fan perdre l’esperança.
Al costat de Maria, vivint amb ella als peus de la creu de Jesús, oïm amb afecte el que li diu Jesús mirant-la fixament a ella i a l’apòstol Joan: “Dona, aquí tens el teu fill. Fill, aquí tens la teva mare”.
Quan clavat en Creu s’apropa l’hàlit final de Jesús,
amb la força que ens acompanya, aixequem els ulls
rejovenint les entranyes de Maria.
Vulguem espargir a l’ample la seva maternitat
acollint-la com a “Mare Amable”
i model de tots els vivents.
Nosaltres, com a fills,
entonem a dins nostre el càntic de la Salve.
Ella ens és vida, dolcesa i esperança.
En aquesta vall de llàgrimes, la desitjam!
Ella ens és l’Advocada que posant-se a l’ombra,
ens dóna Jesucrist,
fruit beneït de les seves entranyes.
Avui, Divendres Sant, recolzats en Maria, no perdem l’esperança.