Jesús, acompanyat sempre de Maria, mor en creu
i és sepultat
Així ens ho comunica l’evangelista Joan 19, 17-30:
“Prengueren Jesús, i, portant ell mateix la creu, va sortir cap a l’indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare. Quan Jesús va veure la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, digué a sa mare: -Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: -Aquí tens ta mare. I, just després, Jesús va dir: -Tot s’ha complert! Inclinà el cap i va entregar l’esperit.
En aquests moments, Maria, sent desert en la seva ànima
El desert, a la Bíblia, també és lloc de prova, de reflexió, de trobament amb Déu (com mos recorda Dt 8, 2-6; Os 2,16; Mt 4,1; Mc 1,12; Lc 4,1).
En la vida hi ha moments que són de desert, de dol feixuc, prou ho experimenta Maria estant al costat de la creu de Jesús.
Com diu Andreu de Creta, anys 661-740 d.C., tots els cristians, vivint diverses creus, hem de trobar, en Maria, l’ afecte cordial i proper, la maternitat que necessitam. I és que, prou ho experimenta Maria:
Mort el fill en els seus braços
es clouen totes les veus
i el silenci es torna obscè.
L’aire expandeix toc de tomba
i els sospirs són de les roses
d’un jardí sens jardiner.
Mort el fill en els seus braços
no hi ha consol agradós,
l’ànima com cristall fràgil
pateix l’esqueix de la pèrdua
i tan sols desitja unir-se
a l’amor que s’ha marcit.
Mort el fill en els seus braços
cruel és la soledat,
perversa la creu del fill,
crua la maternitat.
Mes, en els seus ulls fiats
es filtren ales subtils.
Preguem sempre, i preguem avui, com Maria, als peus de la creu. La pregària ens és refugi i esperança en qualsevol moment. Tertulià, -Pare de l’Església dels segles II i III d.C.- escrivint sobre la pregària, s’expressa així: “L’eficàcia de la pregària és molt gran... No ens suprimeix el sofriment físic, però ensenya la ciència del patir als adolorits, als angoixats i als malalts...
Com Maria, preguem avui en silenci, posem-nos com ella als peus de les creus que avui viuen tants i tantes.
I..., com si sentíssim el batec del seu cor, del cor de Maria, que ens surti de ben endins dir de cor, conscients i sensiblement:
Era un vespre negre, fosc.
Un vespre boirós d’aquells
que el silenci es torna tosc
i no canten els ocells.
Era una nit de ruptura.
Un vespre de dol, caduc.
Un tombant on la natura
expandí aire feixuc
Maria al llarg del seu ventre,
tot desfet i ben raspat,
patí just en el seu centre
dolor de mort, fred, gelat.
Havien crucificat
el fruit del seu si matern
i plorava la maldat
en sos ulls d’amor etern.
Desconsolats en aquesta vall de llàgrimes on, com Jesús, sentim tantes vegades el pes de la creu, del desànim i del dolor, cerquem sempre refugi en Maria i desitgem ser acompanyats per ella en tot moment. Diguem, per açò:
Maria, gireu-nos vostres ulls
en aquest exili que, sens lliris,
cercam l’amor del vostre cor.
Dona’ns saviesa i bon senderi
en aquesta vall on les penombres
ens porten per calls foscos i estrets
i desitjam el port, portell de vida.
En soledat, demanant consol,
posam el cap en vostres genolls,
i us diem:
Maria, prega per noltros i amb noltros.