Text de l'Evangeli (Jn 2,1-12): I al dia tercer se celebrà un casament a Canà de la Galilea, i la mare de Jesús hi era. I també hi fou convidat Jesús amb els seus deixebles. I en faltar vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». I li diu Jesús: «Què ens fa a tu i a mi, dona? Encara no ha arribat la meva hora». Diu la seva mare als servidors: «Tot el que us digui, feu-ho».
Hi havia allí sis gerres de pedra col·locades per a la purificació dels jueus, i en cada una hi cabien dues o tres mesures [de quaranta litres cada una]. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua les gerres». I les ompliren fins dalt. I els diu: «Traieu-ne ara i porteu-ne al mestre-sala». I li’n portaren. Així que el mestre-sala va tastar l’aigua convertida en vi -no sabia d’on era, però els servidors, que l’havien tret, sí que ho sabien-, crida l’espòs, i li diu: «Tothom posa primer el bon vi i, quan ja estan beguts, el pitjor. Tu has guardat el bon vi fins ara». Aquest, que fou el primer dels signes de Jesús, el va fer a Canà de la Galilea, i manifestà la seva glòria, i cregueren en ell els seus deixebles.
Després d’això baixà a Cafarnaüm, ell i la seva mare i els seus germans i els seus deixebles, i es quedaren allà no gaires dies.
Uns i altres cercam signes que ens permetin veure Déu i reconèixer-lo. Signes que l’evangeli anomena miracles. El primer d’ells és el de les noces de Canà.
Quin significat té aquest miracle, aquest signe? A més de convertir en vi s’aigua, és un signe de la caritat de Déu, de l’amor de Déu. Allà on hi ha amor, allà hi ha Déu.
Déu és amor (Jn 4, 8-16), i allà on hi ha Jesús els signes de l’amor de Déu són evidents.
El signe, el miracle, més evident de Déu és Jesús. La seva persona, la seva vida, la seva predicació, l’acollida que dona als pecadors, la seva austeritat, la seva misericòrdia... Tots aquests signes i presències ens posen davant Déu i ens parlen d’Ell.
Quan Felip li diu: “Senyor, mostran’s al Pare i en tenim prou”. Jesús li respon: “Felip, fa tan de temps que visc amb voltros i encara no em coneixes? Qui em veu a mi ha vist al Pare” (Jn 14, 8-9). Volem veure Déu, el volem conèixer? Mirem, contemplem, observem, fe-nos propers de Jesús i de tots els seus signes i gests d’amor.
Intentem passar una estona i descobrir els signes d’amor que vivim al nostre costat i arreu. Són presències de Déu. L’amor en el cau familiar, entre amics, a la parròquia, al carrer... Són signes de Déu. Fer es dinar en gust, posar taula, fer net sa casa, fer tot açò amb amor, és presència de Déu. Acompanyar algú, escoltar-lo, ajudar-lo... és presència de Déu.
Observant avui les noces de Canà, que ens surti aquesta pregària: “Que la nostra Església, Senyor, tengui les actituds de Maria, la primera persona atenta a la mancança d’aquelles noces: “S’han acabat es vi. No tenen vi”.
Com Maria, tinguem el nostre cor obert i la nostra capacitat de sentir com a nostres cada un dels problemes i mancances que hi ha en noltros mateixos, en el nostre entorn, en el món. I intentem ser servidors per intentar satisfer aquestes mancances que exclouen a tants del banquet de la vida.
A cada Eucaristia Jesús converteix s’aigua de ses nostres misèries i sofriments en el vi de la seva gràcia poderosa i festiva. I mos convida a un compromís: servir, fer feina perquè a ningú li falti el vi de l’amor, de l’atenció, de l’escolta.
No passem per la vida superficialment, prestem atenció. Adoptem un compromís a favor d’algú, de la família, d’una entitat, de la parròquia...