Text de l'Evangeli (Mc 8,27-35): En aquell temps, sortiren Jesús i els seus deixebles cap als pobles de Cesarea de Filip. I en el camí preguntava als seus deixebles, dient-los: «Qui diuen els homes que soc jo?». I ells li respongueren: «Joan Baptista, i altres que Elies, i altres que un dels profetes». I ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc jo?». Responent Pere, li diu: «Tu ets el Crist». I els comminà que a ningú no diguessin això d’ell.
I començà a ensenyar-los: «Convé que el Fill de l’home pateixi moltes coses i sigui reprovat pels ancians i els grans sacerdots i els escribes, i sigui mort i al cap de tres dies ressusciti»; i obertament parlava la paraula. I prenent-lo a part, Pere començà a increpar-lo. I ell, girant-se i veient els seus deixebles, comminà Pere, i diu: «Ves-te’n del meu davant, Satanàs, perquè no trobes el gust de les coses de Déu, sinó de les dels homes».
I convocada la multitud amb els seus deixebles, els digué: «Qualsevol que vulgui venir darrere meu, que es negui a ell mateix i prengui la seva creu i em segueixi. Perquè el qui vulgui salvar la seva vida la perdrà; però el qui perdi la seva vida per causa de mi i de l’evangeli, la salvarà».
HOMILIA
Avui se’ns torni a dir clarament que la vida cristiana és sobretot un seguiment de la vida de Jesús. És molt més una vida que una doctrina. És un camí i un procés més que un coneixement intel·lectual. Són les obres les que justifiquen, acrediten si tenim fe o no. No són les explicacions de paraula, com faig ara jo.
A vegades sentim a dir: “Som catòlic però
no practicant”. Uns altres també diuen: “Estic batiat però som una persona
indiferent a la fe”. I, noltros mateixos ens podem interrogar també “si som o
no més practicants que “seguidors de Jesús”.
Definicions,
actituds, n’hi ha moltes. Tots noltros segur que ens hem d’examinar
personalment a fi de reconduir la nostra vida cap al seguiment de Jesús que és
el que importa. Qui segueix Jesús posa
cor en els manaments i les benaurances, i posa cor en la celebració de la
pregària i de l’Eucaristia.
El problema de la fe en les nostres
societats mediterrànies i de l’Est (Portugal,
Espanya, Itàlia, Polonia) és el pas d’una fe sociològica a una fe
“personalitzada”.
- Hem de descobrir que el que importa és tornar trobar el sentit del baptisme
- Hem de descobrir que el que importa és tornar a trobar el sentit de la Primera comunió i de l’Eucaristia.
- Hem de descobrir que el que importa és trobar el sentit i la necessitat de la catequesi.
-
Hem de descobrir que el que
importa és aprendre a mirar als altres com mirava Jesús.
Jesús avui mira, es relaciona amb els apòstols d’una manera molt pedagògica a fi que descobreixin el valor, el sentit del seu missatge:
-Què diu la gent qui som Jo? Que diu la religió sociològica, els comentaris del poble sobre l’Església, els capellans, els cristians...
-Què dieu voltros qui som jo?
Què diu els qui heu trobat el sentit del baptisme, de la pregària i de
l’Eucaristia, de la formació catequètica i teològica, del mirar als altres amb
ulls de fe?
Tot i així, tant Pere com els apòstols, han de passar d’un “ es diu” a un “noltros hem descobert”.
Per a ells el
Messies que esperaven era qui havia de salvar Israel de dominacions
estrangeres. Ells han de aprendre que el
Messies que revela Jesús és qui ha vingut a patir, a servir, a donar-se, a
favor de descobrir la gran importància de fer el bé i d’alliberar els oprimits.
Uns i altres hem
d’intentar seguir Jesús i proposar-nos viure “passant fent el bé”.
Passem de viure una fe sociològica a una fe personal: Donem importància a la pregària i a l’Eucaristia que ens predisposen a mirar als altres tal com Déu ens mira i acompanya.