Text de l'Evangeli (Mc 9,30-37): En aquell temps, Jesús i els seus deixebles sortint d’allí, travessaven la Galilea; i no volia que ningú ho sabés, perquè anava ensenyant als deixebles, i els deia: «El Fill de l’home serà posat a mans dels homes, i el mataran, i un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». Però ells no entenien aquestes paraules, i tenien por de preguntar-li.
I arribaren a Cafarnaüm. I quan era a casa els preguntava: «De què tractàveu pel camí?». I ells callaven, perquè pel camí havien discutit entre ells sobre quin era el més gran. I havent-se assegut, cridà els Dotze, i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser l’últim de tots i el servidor de tots». I prenent un infant, el posà enmig d’ells, i havent-lo abraçat, els digué: «Qualsevol que aculli un d’aquests infants en el meu nom, a mi m’acull. I tot el qui m’acull, no m’acull a mi sinó aquell qui m’ha enviat».
El camí que els ofereix, i que ens ofereix Jesús, no és un camí fàcil. És un camí d’incomprensió, fins i tot de persecució. Però ell juga net.
El llibre de la Saviesa assenyala que els malvats deien: “Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal”. El camí de qualsevol cristià no és fàcil. I no és fàcil no sols a Nicaragua, a Cuba... tampoc ho és entre noltros. No és fàcil entre noltros avui acollir responsabilitats a favor dels altres, ser persones sinceres, optar per a viure al costat dels qui més pateixen...
Jesús ens inquieta sempre. Ell pretén intranquil·litzar la nostra vida religiosa, que no vol sigui tranquil·la i còmode, i ens presenta sempre el sofriment de la gent, perquè el tinguem present. Jesús ens diu: “La vida cristiana, la vida que jo conceb, mai serà cristiana sinó inclou la solidaritat en el dolor dels pobres, dels immigrants, de les persones grans, de les dones maltractades, dels infants que no acaben de néixer...”.
Jesús no ens vol masoquistes, però sí persones interessades pel dolor dels demés. Ser cristià, fins i tot ser bona persona, és avui contracultural, és a dir, és políticament incorrecte.
La carta de sant Jaume d’avui apunta clarament a l’origen de la discòrdia, de la violència, de les guerres... Vivim discòrdies, violències, guerres..., perquè en tots de ser solidaris som egoistes a nivell d’estats, nacions, pobles, personalment...
L’egoisme avui apareix clarament amb els deixebles, que viuen un camí de formació que encara no l’han aconseguit. El que els preocupa, encara, és qui serà el primer, el més important per damunt dels altres.
Mentre no desterrem l’egoisme de les nostres vides, el que sempre ens acompanyarà és la violència en tots els nivells, mai serà la pau, la convivència. Sempre voldrem usurpar primers llocs, vida tranquil·la, comditats...
Encara que personalment no siguem egoistes, el món -som tants i tantes- no canviarà ràpidament. No serà just en un plis plàs. Però el que ens toca, és fugir de l’egoisme i atendre als demés, ajudar a que cada dia més visquem centrats a favor dels demés.
Serem molests si demanam compartir el que tenim amb els qui no tenen. Serem molests si demanam que els immigrants visquin els mateixos drets que noltros. Serem molests si demanam que en totes les esferes -polítiques, religioses, familiars- hi hagi sempre sinceritat, veritat.
Ja sabem que és molest, i fins i tot se’ns dirà que cometem delicte, si salvem vides en el mediterrani, si donam feina a persones indocumentades...
Jesús ens ensenya a acollir els infants. Els infants, en l’època de Jesús, no tenien cap valor, eren els darrers de la fila. Acollir un infant era, com avui pot ser, acollir a un documentat. Acollir un estil de vida totalment contrari a qui sols pretén ser el primer.
Ho deia ahir: Albert Einstein afirmava: Només una vida viscuda al servei dels demés mereix ser viscuda”.
Visquem pels demés. En el fons, és l’únic que ens fa realment feliços encara que no sigui “moda” en el nostre entorn.