Diumenge 32 (A) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mt 25,1-13): En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Aleshores el regne dels cels es podrà comparar a deu verges, les quals, havent pres les seves llànties, sortiren a rebre l’espòs. I cinc d’elles eren insensates i cinc prudents. En efecte, les insensates, quan agafaren les seves llànties, no se’n van endur oli; en canvi les prudents prengueren oli en les seves ampul·les juntament amb les seves llànties. Com que l’espòs trigava, s’endormiscaren totes i s’adormiren. A mitja nit es produí un clam: “L’espòs és aquí! Sortiu a rebre’l!”. Llavors s’aixecaren totes aquelles verges i prepararen les seves llànties, però les insensates digueren a les prudents: “Doneu-nos del vostre oli, que les nostres llànties s’apaguen”. Respongueren les prudents, dient: “No fos cas que no arribés per a nosaltres i vosaltres; és millor que aneu als qui en venen i compreu-ne”. I mentre anaven a comprar-ne, vingué l’espòs, i les que estaven preparades entraren amb ell a les noces, i es tancà la porta. Finalment arribaren també les altres verges, dient: “Senyor, Senyor, obre’ns!”. Però ell, responent, digué: “En veritat us ho dic: no us conec”. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l’hora».
HOMILIA
En aquests darrers diumenges d’aquest any litúrgic, dia 3 de desembre comença Advent i un nou any litúrgic, se’ns presenta la crida darrera i eterna que un dia experimentarem tots i que encara no hem sentit cap dels qui avui som aquí.
És una crida que sentirem clarament quan s’acabi el nostre pas per aquesta vida finita. Crida que sempre hem de tenir present, i no per mitjà de proves científiques, sinó tan sols perquè ens fiam de la Paraula de Déu que per noltros és més vertadera, és més creïble, que fins i tot que allò que els nostres ulls veuen o les nostres mans toquen.
El que se’ns diu avui és que no podem esperar aquesta crida (l’espòs és aquí, sortiu a rebre’l!), inactius, despreocupats... Com despreocupades estaven les cinc joves que ens presenta la paràbola d’avui.
Avui se’ns diu que tots els cristians hem de viure i hem d’esperar aquest final finit com quan preparam festivament un convit de noces.
La paràbola ens diu que sembla mentida que alguns no el preparin. Que alguns l’esperin no tan sols prescindint de la festa que serà trobar-nos amb Déu, sinó d’aquesta mateixa trobada.
D’aquest final i d’aquest inici feliç i etern, alguns en són conscients com aquelles al·lotes prudents que s’havien proveït d’oli per quan, el vespre, arribaria l’espòs. Jo us podria ara contar prou experiències de persones “amb seny” que es preparen i esperen festivament aquesta trobada final i definitiva amb Déu. Tan sols us manifest la d’un dona i mare d’uns 30 anys que morint em va dir: “Ajuda’m a viure aquests darrers dies positivament perquè m’interessa que els meus fills de 4 i 6 anys em recordin com els estim”.
El que més ens ha d’importar no és quan viurem aquesta hora (si serà més prest o més tard). El que més ens ha d’interessar és estar preparats ja des d’ara perquè no sabem ni el dia ni l’hora. Per estar preparats tenim moltes oportunitats durant un dia qualsevol: tractar bé la família i els amics, tenir ganes de ser en tot moment bones persones, escoltar i compartir amb qui en té necessitat...
Que no ens trobi buits, sense oli, el moment de dir “adéu” a tantes oportunitats que se’ns han presentat vivint per poder viure el nostre final amb pau i amb il·lusió. El meu germà, en aquest moment, deia no fa encara ni un mes, amb ganes de trobar-se amb Déu: “Fris que ja em cridi!”.
Siguem persones, cristians de seny. Que és el que més ens interessa en aquesta vida? Estar atents a coses que són finites, o estar atents al que té una càrrega d’infinitud: estimar, estimar, estimar!!! Sols l’amor és infinit!
Ni personalment ni com a parròquia podem ser cecs, passius, rutinaris... No podem viure anestesiats! Hem de ser persones i comunitat “viva”, amb ganes de conèixer Déu i estimar-lo. Amb ganes d’estimar tothom, d’estimar tothom.
Tots ens hem de sentir cridats a viure i anunciar: “L’espòs arriba, arribarà. Visquem atents a la seva arribada”.
No desestimem la catequesi d’infants, de joves, d’adults, no desestimem l’escola de religió, l’escola de teologia, Vida Creixent... No desestimem la comunió amb Déu: la pregària, l’Eucaristia...
Desitgem “estar a punt”. La nostra meta no és la mediocritat, és la santedat.