Diumenge 6 (A) de Pasqua
Text de l'Evangeli (Jn 14,15-21): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres. D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell».
Avui seguim en el Cenacle i assistim
a les darreres paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles abans de partir
al Pare (l’Ascensió). Els deixebles tenen por a tres coses:
a) A no ser valents davant les
dificultats que viuran b) A sentir-se enfora d’Ell, sentir-se sols c) I a que
es refredi entre ells el seu amor per l’anunci i la seva unitat.
a)
Tenen por a no ser valents davant les
dificultats. Fins ara
Jesús havia estat per ells consol, defensa, fortalesa, mestre proper, referent
indiscutible... i ara tenen por que, sense la seva presència “visible”, no
tenguin ningú que els ajudi a superar proves i a seguir avant. Per`açò Jesús
els diu: “Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la
veritat, perquè es quedi en voltros per sempre”. L’Esperit els va acompanyar constantment i els apòstols van
ser fidels a Jesús en tot moment, fins al final. I van tenir dificultats tan internes com externs. Internes perquè no pocs jueus
demanaven que els pagans acollissin les seves lleis, les seves normes. I externes perquè van ser
constantment perseguits pel poder de romà i pel poder del Temple jueu. Noltros també avui som acompanyats per
l’Esperit. L’Esperit de Déu és present i ens ajuda a tenir fortalesa
per a seguir avant, i ens ajuda a no perdre la nostra esperança davant les
dificultats que avui trobam a dins i
a fora. A dins, per
moltes raons. Tantes vegades ens demanam: Com
aconseguir que la catequesi tengui avui la seva importància?Com aconseguir que
sigui important la participació activa i constant a les celebracions i trobades
comunitàries? Com aconseguir que uns i altres ens sentim que formam Església? I externes: Com aconseguir que les persones, joves i no tan joves, captin la
presència de Déu en tantes realitats del nostre dia a dia? Què fer per
aconseguir que a tothom li sigui respectat el dret a la vida, a tenir una
formació ètica...?
b) Els apòstols tenien por a sentir-se sols. Jesús els diu clarament: “Me’n vaig, però no us deixaré orfes. Pas a pas comprendreu que “Jo
visc en el Pare, el Pare viu, en mi, i jo en voltros”. Els apòstols, i
noltros també, van comprendre pas a pas que la seva mirada, el seu cor, el seu
pensament havia de romandre en comunió amb Jesús. A vegades cantam aquella cançò que l’hem de dur gravada al cor: “No fixeu els ulls en ningú més que Ell”.
Si vivim despistats, si no prestam la nostra atenció a Jesús, si no regalam
temps a la pregària..., no viurem la comunió amb Jesús i, és clar, el sentirem
enfora. Quants n’hi ha avui que
senten Déu enfora perquè no li dediquen atenció, no es fixem en Ell, no entren en comunió amb
Ell. Ningú necessita a ningú, tots sentim enfora a aquells amb qui no hi
mantenim relació, que no els hi prestam atenció. “Si em prestau atenció, si manteniu relació amb jo –diu Jesús- no us
sentireu orfes perquè jo no us he deixat orfes. Sols deman el vostre interés,
que tingueu ganes de relació, de comunió amb jo”.
c) Els apòstols tenen por de que, amb el temps, la relació que havien mantingut amb ell es refredi, que es refredi les seves ganes d’anunciar l’evangeli. I Jesús els diu: “Si m’estimau, guardareu els meus manaments”. Perquè la nostra relació no es refredi heu de ser fidels i heu de viure amb ganes el que us he ensenyat, el que heu vist de jo. Per açò, la nostra fe, la nostra comunió amb Ell no es refredarà si la mantenim viva constantment. Si cada dia, acabant una jornada, feim examen de consciència i ens demanam amb sinceritat: Li he estat fidel? La meva presència i actuació l’ha tingut present?. Qualsevol relació –la del matrimoni, la de la família, la de Déu i noltros, mereix dur a terme aquest examen diari. La de Déu, també.