Diumenge 4 (A) de Quaresma
Text de l'Evangeli (Jn 9,1-41): En aquell temps, Jesús, tot passant, veié un home que era cec de naixement. Els seus deixebles li van preguntar: «Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares?». Jesús respongué: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu. Mentre és de dia, nosaltres hem de fer les obres del qui m'ha enviat: però ara s'acosta la nit, quan ningú no pot treballar. Mentre sóc al món, sóc la llum del món». Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, el va estendre sobre els ulls del cec i li digué: «Vés a rentar-te a la piscina de Siloè —que vol dir “enviat”». Ell hi va anar, s'hi rentà i tornà veient-hi.
Els veïns i els qui sempre l'havien vist captant comentaven: «Aquest, ¿no és el qui s'asseia a demanar caritat?». Uns deien: «Sí que és ell». Altres contestaven: «No és pas ell: és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sóc jo mateix». Llavors li preguntaren: «Doncs com és que se t'han obert els ulls?». Ell respongué: «Aquell home que es diu Jesús ha fet fang, me l'ha estès sobre els ulls i m'ha dit: ‘Vés a Siloè i renta-t'hi’. Jo hi he anat, m'he rentat i ara hi veig». Li digueren: «On és, aquest home?». Respongué: «No ho sé».
Dugueren als fariseus el qui abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte. També els fariseus li van preguntar com havia arribat a veure-hi. Ell els respongué: «M'ha posat fang sobre els ulls, m'he rentat i ara hi veig». Alguns dels fariseus començaren a dir: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte, no pot venir de Déu». Però altres replicaven: «Com és possible que un pecador faci uns senyals tan prodigiosos?». I estaven dividits entre ells. Llavors es tornaren a adreçar al cec i li digueren: «I tu, què en dius del qui t'ha obert els ulls?». Ell respongué: «Que és un profeta».
Els jueus no es van creure que aquell home hagués estat cec i hagués arribat a veure-hi. Per això van cridar els pares del qui ara hi veia i els van interrogar: «¿És aquest el vostre fill, el qui segons vosaltres va néixer cec? Doncs com és que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Pregunteu-ho a ell, que ja és prou gran per a poder donar raó de si mateix». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que llavors ja havien acordat expulsar de la sinagoga tothom qui confessés que Jesús era el Messies. Per això els seus pares van dir que ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.
Jesús va sentir a dir que l'havien tret fora i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell li va respondre: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Li diu Jesús: «Ja l'has vist: és el qui et parla». Ell va afirmar: «Hi crec, Senyor». I el va adorar. Llavors Jesús afegí: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «¿És que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix».
Com és normal, també els capellans som diferents
Avui, 19 de març, celebram el Dia del Seminari. Per tal motiu he viscut el plaer de comunicar-me amb el seminarista Jaume Denclar. Parlant amb ell sobre la diferència que hi ha entre vocació i professió, m’expressà a dins del marc d’una conversa amiga i espontània: “Vocació” és el que Déu et crida per a ser feliç: matrimoni, vida consagrada (prevere, religiós, religiosa...)... “Professió” és un mitjà de vida. A dins d’un matrimoni cristià, per exemple, s’homo o sa dona que es vegi cridat/da a ser mestre no aparca sa seva vida matrimonial. El mateix podria passar amb una congregació religiosa que tengui un carisma d’ensenyança, o d’atenció a malalts...
Arran de la seva resposta, i tenint present les vocacions i professions que avui criden més l’atenció, sentia que m’agradaria que sobresortissin les vocacions i professions de caire humà i de compromís a favor de la dignitat humana de tothom. Per açò, em deia a mi mateix, els educadors hem d’assumir compromisos seriosos.
I conversant amb obertura i sinceritat em comunicà: Des de fa uns anys vaig començar a intuir que potser Déu em cridava a ser i a viure com a prevere. Per açò vaig iniciar un discerniment vocacional dins l’Església per a poder entendre si realment el Senyor em cridava a aquesta vida. Ara visc a un Seminari, lloc on discernim, ens formam i estudiam per a ser capellans.
Escoltant-lo atentament, em sorgien preguntes: És coneix avui el que és un Seminari? Els menorquins sabem on viuen i què fan els salesians, les germanes franciscanes i les de la consolació, els germans de la Salle, les germanes clarisses i concepcionistes, les filles de la sagrada família i les dominiques, les filles de la caritat i les carmelites, ...
I em vaig atrevir a demanar-li obertament el que respirava en el meu interior: I què és el que t'atreu més de la vocació sacerdotal?. Amb sinceritat em va respondre: És una pregunta difícil, la vida de prevere és molt ample. Per una banda, la consagració a Déu, l’entrega plena a l’Església, la donació de la seva vida, la predicació de l’Evangeli, la celebració dels sagraments, ser signe de la presència de Déu... En definitiva, concep el meu servei sacerdotal com una entrega plena al Poble de Déu seguint al Bon Pastor i col·laborant amb el Bisbe.
Escoltant-lo amb atenció em ressonaven a dins meu paraules que ens va regalar na Gabriela Alladio -una amiga argentina que viu a Ciutadella i forma part de la comunitat de sant Esteve-, durant la celebració de l’Eucaristia del dijous, dos de març, pregant per les vocacions sacerdotals i consagrades: Ciertamente, la cosecha es mucha pero los trabajadores son pocos, por eso pidan ustedes al dueño del campo, que envíe obreros a la mies. Tras años de formación en el Seminario, los aprendices son ordenados sacerdotes, ya son "obreros de la mies". Salen a trabajar en las parroquias, pero también son "personas". Los hay de todo tipo, carácter, personalidad, carisma, estilo, genio. No salen del Seminario hechos en serie, ni al gusto y modelo de quienes frecuentan las iglesias. Llegan a un sitio desconocido, nueva casa, nueva ciudad... En ésta situación necesitan sentirse acogidos y apoyados… A su lado, todos debemos aconsejarnos sin imponer, ayudarnos sin estorbar, acompañarnos sin coaccionar… Todos debemos darnos la oportunidad de conocer al párroco sin prejuicios, aceptarlo tal como es… No pidamos "obreros" para luego tratar de despedirlos!... Madre!: te pido que el Espíritu Santo ilumine a la comunidad que recibirá a sus servidores, con gran apertura de corazón. Amén.