Diumenge 3 (A) d'Advent
Text de l'Evangeli (Mt 11,2-11): En aquell temps, Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».
Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell».
Isaïes ens diu avui: “Quan la nostra fe és viva, estem de festa tot i que passem circumstàncies o èpoques difícils”. I estem de festa perquè sentim que Déu ens acompanya. Isaïes ens diu exactament: “La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix”.
Els creients tenim una vocació, sentim una crida que hem d’escoltar i que ens motiva i ens anima a fer molta feina cadascú en ell mateix a fi de que, confiant i recolzats en Déu, siguem capaços de, com ens diu Isaïes:
*Enfortir les mans que es deixen caure
*Enfortir els genolls que no s’aguanten
Els cristians hem de viure la pregària, hem de viure la nostra relació amb Déu amb ganes i sincerament. I l’hem de viure, perquè empeltats i connectats amb ell, siguem capaços de dir als cors alarmats, als cors que pateixen, als cors adolorits:
*Sigueu valents, no tingueu por. Déu mateix us ve a salvar.
A pesar de circumstàncies personals, socials, polítiques que ens inquieten, no hem de perdre mai l’esperança i hem d’infondre esperança. Si sentim que Déu ens acompanya, ajudarem a que:
*Els ulls dels cecs hi vegin
*Les orelles dels sords hi sentin
*Que els coixos saltin
*Que la llengua dels muts cridin de goig
Avui, tercer diumenge d’Advent, la Paraula de Déu ens crida a no perdre mai l’alegria. Déu ens acompanya. Per a no perdre-la, la nostra relació amb Déu ha de ser constant, viva, desitjada. Ens hem de proposar fer pregària diària, conversar amb Déu diàriament. Ens hem de proposar estar amb Ell una bona estona en silenci sentint, com en deia un bon dia una dona de Ferreries que passava cada dia de les 14,30h. a les 15,30h., davant al Sagrari i em deia: “No faig altra cosa que mirar-lo i sentir com Ell em mira”.
Com ens diu sant Jaume a la segona lectura fent-nos primer aquesta pregunta: “Voleu, germans, un exemple de paciència, de pau, en situacions difícils? Preneu dels que ens diuen els profetes”. I què ens diuen els profetes? Ens ho respon l’evangeli d’avui (Mt 11,2-11):
*Els desvalguts, els pobres, els entristits, els trepitjats, els regirats... senten l’anunci de la Bona nova i feliços si no queden decebuts. Feliços si s’animen, si ressusciten.
Tota la litúrgia d’avui ens convida a viure alegres, a viure en pau, a pesar de tot. L’orant del salm 145, per açò, resa també així avui:
*El Senyor dona pa als qui tenen fam, vista als cecs. El Senyor estima els justos i capgira els camins dels injustos.
No, no perdem l’esperança a pesar de tot. Cerquem la proximitat de Déu i visquem alegres.
L’alegria, en tota ocasió, ha de ser el nostre carnet d’identitat com a cristians.