Diumenge 34 de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (C)
Text de l'Evangeli (Lc 23,35-43): En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!». També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!». Sobre d'Ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».
Avui acaba l’any litúrgic, el cicle de l’evangeli de Lluc, i l’Església el dedica la litúrgia d’aquest diumenge a Crist. Avui l’Església mos convida a prestar atenció, per damunt de catàstrofes i conflictes, en Jesucrist. Un rei sense poder i sense regne a l’estil d’aquest món. El que Jesús pretén és que tots siguem germans i visquem entre uns i altres sense fronteres. El seu Regne no es sembla al que coneixem aquí entre noltros. El seu regnat tan sols s’entén des de la solidaritat més universal.
1. La primera
lectura centra la nostra atenció en David. A partir d’ara les tribus del nord també demanen que sigui el seu rei.
Que no ho sigui només de Judà. Sobre ell es construirà la fama de rei just i
capaç d’aconseguir la unitat entre el Sud i el nord. Però la pau que aconseguirà serà dèbil, efímera, i la unitat entre
les tribus del nord i les del sud tindrà també molts de defectes. Però és un primer apunt d’una teologia de
pau i de solidaritat que sols el
trobarem en Jesús.
2. La carta de sant Pau als de Colosses –segona lectura- ens
ofereix un himne cristològic: “Crist és imatge de Déu, però és una criatura
com noltros. El més profund de Déu se’ns
fa accessible gràcies a Jesucrist”. El que visqui Jesucrist ho viurem també
noltros. Si a ell, humà com és, Déu l’ha
ressuscitat i l’ha alliberat del patiment, de la passió i de la mort, també
noltros serem alliberats del patiment i de la mort.
Aquest himne mereix la nostra màxima atenció. En ell descobrim que
Jesucrist és el nostre camí i és la nostra experiència de salvació més
autèntica. Ell ens aporta l’esperança
que un dia també serem alliberats de les nostres tristeses i conflictes
personals i col·lectius.
Aquest himne és una confessió de fe, cantada i viscuda per les primeres
comunitats cristianes i recollida en aquesta carta de sant Pau. Jesucrist
és pels cristians, i des de l’inici de la nostra fe, el qui ens revela i viu el
projecte redemptor i alliberador de Déu a favor de tota la humanitat. Jesucrist
és el primogènit, el primer, en tot. Tot
el que vivim i el que viurem, es troba present en ell. Ell és el prototipus, el
primer, que ha ressuscitat i que ens aporta l’esperança de la resurrecció.
3.
I Lluc, a l’evangeli d’avui, ens presenta
alguna cosa més profunda i extraordinària que la simple crucificació d’un
profeta d’Israel. Per açò el relat comenta just al seu
inici: “El poble estava mirant i escoltant tot el que succeïa”. I ens
exposa tot un diàleg i una polèmica sobre la “salvació” que és un dels
conceptes claus de l’evangeli de Lluc.
Els adversaris de Jesús afirmen:
“Si
no s’ha salvat a ell mateix com pot salvar als altres?”. Per açò, les
paraules escrites a la creu resulten ser un sarcasme, una befa: “Jesús
de Natzaret, rei dels jueus”.
Amb aquest escrit els adversaris posen en
joc tota la vida de Jesús. El poble, que mira i escolta, serà testimoni del
fracàs d’aquest que ha gosar a rallar de Déu com ningú mai ho havia fet.
Però un diàleg inesperat pels adversaris
els sorprèn. Quan ja està dictada la sentència d’impotència i
d’infamia... la petició d’un dels dos lladres crucificats al seu costat,
ofereix a Jesús la possibilitat d’afirmar que “avui estaràs amb mi al
Paradís”.
Lluc
entén que Déu hi és present en aquell moment històricament tan essencial de
creu i patiment.
La pregària del bon lladre –original en l’evangeli de Lluc- converteix a Jesús
en el vertader Rei. Rei al marge de totes les expectatives polítiques.
Lluc no entén la mort de Jesús com un
fracàs. Jesús demostra qui és en aquest moment, no als seus adversaris signes
com són de poder, i de poder polític, sinó a algú que destrossat i marginat, li
suplica perdó i misericòrdia.
Aquesta
teologia de la creu és la clau per entendre adequadament a Jesucrist com a Rei
de l’Univers. És un Rei sense poder a l’estil d’aquest món. És expressió d’un Regne que aquest món
acusa, margina i crucifica. Però és un
Rei que, superant el poder d’aquest món, ens ofereix vida més enllà del poder,
de la mentida, del sense sentit.
Avui,
Dia de la Catequesi, siguem tots catequistes (familiars i parroquials),
testimonis d’un Déu que revela als senzills la seva identitat: Perdó, pau,
salvació!!!