Diumenge XXVIII (A) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mt 22,1-14): En aquell temps, Jesús proposà aquesta paràbola als
grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’.
»Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
»Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.
»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».
HOMILIA
Viure és estar pendent de moltes coses, de coses que ens pertanyen personalment i de coses que pertanyen als altres. Ens importa la nostra salut i la salut dels qui més estimam i coneixem. Ens importa la família, el que duem entre mans... Ens importa les persones que coneixem i tenen problemes, les persones que no tenen feina i diàriament, per una de les seves necessitats, obren la porta de la Parròquia...
Viure és estar pendent de la nostra persona i de moltes altres persones i coses. Però també és cert, i mai no ho hem d’oblidar, que hem de prestar atenció i regalar-hi temps, a la festa, a la relació festiva, a trobar-nos per a celebrar junts alguna cosa. No som família, no som poble, no som comunitat cristiana si no vivim i organitzam celebracions.
Com a comunitat cristiana vivim celebracions constantment: batejos, primeres comunions, confirmacions,... Ahir vam celebrar l’ordenació sacerdotal de Jean Marie, i personalment vaig poder participar ben activament d’una celebració de matrimoni, la d’en Miquel i de na Magda, ... Fins i tot, i no poques vegades, celebram la vida amb motiu d’una persona difunta. Com a comunitat cristiana, i mos ho recorda el Concili Vaticà II, sempre estem pendents i compartim les alegries i les angoixes que ens pertanyen personalment o en grup.
Aquest diumenge 28 del temps ordinari, ens insisteix que tots estem convidats a participar d’una festa, a formar part d’una taula universal que celebra la invitació que en ella Déu ens ha fet a tots.
-El profeta Isaïes parla del futur que ens espera. El Senyor, ens diu, ens prepara per a tots els pobles un convit de plats i vins gustos. Convit que aconseguirà fer desaparèixer el vel de dol que cobreix tots els pobles. El Senyor eixugarà les llàgrimes que hi ha arreu del món. Açò és el que vol Déu. Per què no s’aconsegueix, encara?
-En la paràbola de l’Evangeli (Mt 22,1-14) i mitjançant una festa de noces, se’ns recorda de nou que tots som convidats a participar del Regne de Déu. I diu, amb angoixa, el banquet, la festa està a punt, però molts declinen de participar-hi: alguns amb males formes i altres a base d’excuses.
El que és cert del tot, és que Déu ens crida a tots a compartir taula, a compartir comunió fraternal -Fratelli tutti, ens diu el Papa. Per què serà que molts es decanten, treuen excuses i fins i tot maten a qui ens recorda aquesta convidada de Déu a viure “units”? Per què serà? Per què hi ha gent que s’oposa a que hi hagi festa universal, una taula compartida a favor de tothom? Per què interessos egoistes fan tornar sords a alguns a aquest crit de festa universal?
Els qui hem acceptat la convidada portem el vestit de festa. No vulguem formar part de la taula sense voler-la compartir amb tothom. No excloguem a ningú. Col·laborem en aqueta missió d’aconseguir que hi hagi festa en la taula de casa, en la taula de la Parròquia i de l’Església, en la taula universal.
Tots som cridats a fer festa. No siguem mai ocasió que hi hagi gent exclosa de la festa.