Diumenge III (A) de Pasqua
Text de l'Evangeli (Lc 24,13-35): Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?». Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?». Els preguntà: «Què hi ha passat?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que Ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a Ell no l'han vist pas».
Aleshores Jesús els digué: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i Ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar».
I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però Ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!». També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.
HOMILIA
-Com els dos deixebles que deixaven Jerusalem i anaven cap a Emaús, cansats i frustrats (ells esperàven que Jesús seria qui alliberaria Israel, però...), també noltros, en no poques ocasions, també ens podem trobar cansats i frustrats i vivim la temptació de deixar realitats en les quals hi havíem dipositat la nostra esperança: la família, el matrimoni, una amistat, l’Església, la fe, Càritas, ... Us convid i m’hi convid a pensar alguna experiència personal de desencís quan hem viscut la temptació de dir: No puc més, em sent traït, no és açò el que pensava ni volia, que segueixi un altre, ...
-El camí cap a Emaús és, tantes vegades, també el nostre camí. I pens: Convé que noltros també prestem atenció als caminants desconeguts que trobam al nostre costat. En ells també pot estar present el Senyor. D’ells ens pot arribar la Paraula que ens guiï de nou a seguir i a retornar amb alegria a la realitat que deixàvem.
-L’Eucaristia, com va passar als que feien camí cap a Emaús deixant Jerusalem, és un moment privilegiat per a reconèixer i descobrir el camí que ens convé seguir. Aquesta època viviu l’Eucaristia virtual, molts. Preguem perquè prest ens puguem trobar a les nostres parròquies o esglésies i celebrar-la junts. Compartir taula i sentir-nos a prop, ens dóna sempre peu per a comentar el que hem celebrat i animar-nos mútuament. Açò mateix els va passar als dos d’Emaús.