Diumenge IV de Quaresma (22-març-2020)
Text de l'Evangeli (Jn 9,1-41): En aquell temps, Jesús, tot passant, veié un home que
Els veïns i els qui sempre l'havien vist captant comentaven: «Aquest, ¿no és el qui s'asseia a demanar caritat?». Uns deien: «Sí que és ell». Altres contestaven: «No és pas ell: és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sóc jo mateix». Llavors li preguntaren: «Doncs com és que se t'han obert els ulls?». Ell respongué: «Aquell home que es diu Jesús ha fet fang, me l'ha estès sobre els ulls i m'ha dit: ‘Vés a Siloè i renta-t'hi’. Jo hi he anat, m'he rentat i ara hi veig». Li digueren: «On és, aquest home?». Respongué: «No ho sé».
Dugueren als fariseus el qui abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte. També els fariseus li van preguntar com havia arribat a veure-hi. Ell els respongué: «M'ha posat fang sobre els ulls, m'he rentat i ara hi veig». Alguns dels fariseus començaren a dir: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte, no pot venir de Déu». Però altres replicaven: «Com és possible que un pecador faci uns senyals tan prodigiosos?». I estaven dividits entre ells. Llavors es tornaren a adreçar al cec i li digueren: «I tu, què en dius del qui t'ha obert els ulls?». Ell respongué: «Que és un profeta».
Els jueus no es van creure que aquell home hagués estat cec i hagués arribat a veure-hi. Per això van cridar els pares del qui ara hi veia i els van interrogar: «¿És aquest el vostre fill, el qui segons vosaltres va néixer cec? Doncs com és que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Pregunteu-ho a ell, que ja és prou gran per a poder donar raó de si mateix». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que llavors ja havien acordat expulsar de la sinagoga tothom qui confessés que Jesús era el Messies. Per això els seus pares van dir que ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.
Llavors van cridar per segona vegada l'home que havia estat cec i li digueren: «Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: aquest home és un pecador». Ell contestà: «Si és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet. Com t'ha obert els ulls?». Ell els respongué: «Ja us ho he dit i no me n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? O és que també vosaltres us voleu fer deixebles seus?». Ells el van insultar i li digueren: «Deixeble seu, ho deus ser tu! Nosaltres som deixebles de Moisès. I de Moisès, sabem que Déu li va parlar, però aquest no sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em sorprèn. Ell, a mi, m'ha obert els ulls, i vosaltres no sabeu d'on és. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, però sí que escolta els qui el veneren i compleixen la seva voluntat. Mai no s'havia sentit a dir que ningú obrís els ulls d'un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no hauria pogut fer res». Ells li van replicar: «Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons?». I el van treure fora.
Jesús va sentir a dir que l'havien tret fora i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell li va respondre: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Li diu Jesús: «Ja l'has vist: és el qui et parla». Ell va afirmar: «Hi crec, Senyor». I el va adorar. Llavors Jesús afegí: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «¿És que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix».
HOMILIA
En el cec de naixement i en les actituds de varis dels personatges de l’evangeli (fariseus, pares, veïns) se’ns dóna a conèixer les diverses cegueses que no pocs patim avui.
-Viure en l’obscuritat és no reconèixer el llenguatge de l’amor de Déu reduint a persones i a coses segons si enss són o no útils, servibles, lògiques. (Per a molts, allò lògic per un candidat a ser rei, a ser governant, és que sigui brillant als ulls de la gent).
-Viure en l’obscuritat és preferir veure sols el que ens és agradable i excloure el que ens és motiu de refús (Els pares del cec tenien por, si deien la veritat, a ser expulsats de la sinagoga, de la vida social, de l’opinió de la majoria de la gent).
-Viure en l’obscuritat és reduir la nostra mirada a la petitesa dels nostres problemes, de la nostra manera de pensar, de la nostra ideologia, negant obrir els ulls cap a un horitzó on hi ha necessitats superiors a les nostres. (Els veïns del cec foren incapaços de veure més enllà d’ells mateixos)
-Viure en l’obscuritat és negar a confiar en les persones que anuncien esperança i goig entremig de fracassos i de coses que arriben maldonades. (Al cec de naixement no fou tingut en compte pels qui no creien en miracles, en sorpreses).
-Viure en l’obscuritat és amagar les nostres inseguretats, dubtes, ... i voler passar davant els altres com aquells que sempre tenen raó, èxit, seguretat, ... (Observen el comportament d’alguns dels qui avui surten a l’evangeli)
La fe ens fa obrir els ulls i mirar la creació, a noltros mateixos i als altres més enllà del que és útil, pràctic i eficaç. És descobrir en tot i en tots el llenguatge de l’amor. Què ens vol dir Déu amb qui avui m’acompanya a casa? Què ens vol dir Déu mitjançant el coronavirus que vivim, es seves conseqüències i les sorpreses que ens fa viure?
La fe ens fa ser més sensibles als qui són solidaris i servidors fidels (Avui, per exemple,: metges, infermeres, personal de geriàtrics i de persones en dificultats múltiples i diverses, ...)
La fe ens fa anar més enllà dels nostres problemes i prejudicis, i mos convida a mantenir un diàleg serè i confiat amb els refusats socialment o del grup dels nostres amics.
La fe ens fa ser transparents, clars, honrats, verídics, sense por a manifestar-nos tal com són: amb les nostres inseguretats i febleses. La fe ens regala el bon humor i la confiança a pesar de tot. La fe ens fa mirar Déu i viure tranquils i confiats.
Siguem persones capaces d’obrir els ulls i d’ajudar a obrir-los. Les persones i les coses són com són: mitjans de trobar-nos en Déu, que és l’únic que realment importa.