Diumenge III (A) de Quaresma 15/03/20
Text de l'Evangeli (Jn 4,5-42): En aquell temps, Jesús arribà en una població
Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: «Dóna'm aigua». Els seus deixebles se n'havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?». Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: ‘Dóna'm aigua’, ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva».
La dona li diu: «Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D'on la trauràs, l'aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?». Jesús li respongué: «Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar». Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat».
La dona li respon: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li diu: «Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat».
Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan Ell vingui, ens ho explicarà tot». Jesús li respon: «Sóc jo, el qui et parla».
En aquell moment arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se'n va anar al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?». La gent va sortir del poble i l'anà a trobar.
Mentrestant, els deixebles el pregaven: «Rabí, mengeu». Però Ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: ‘Quatre mesos més i ja serem a la sega?’. Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja cobra el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s'alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: ‘Un és el qui sembra i un altre el qui sega’. Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball».
Molts dels samaritans d'aquell poble van creure en Ell per la paraula de la dona, que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Per la paraula d'Ell mateix encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món».
Durant aquest temps de quaresma hem vist: Que Déu mos crea amb ganes de superar les temptacions que mos arriben en tot moment (Primer diumenge); Déu mos concedeix una vocació a cadascú (Segons diumenge). I en aquest diumenge III la litúrgia mos recorda que fent camí, davant les dificultats trobades, no poques vegades mos queixarem (els noms de Massà i Meribà que avui hem sentit i que són llocs que es troben al nord-oest del Sinaí, volen dir “queixa” “querella”) com van fer a Moisès els jueus travessant el desert.
HOMILIA
Durant aquest temps de quaresma hem vist: Que Déu mos crea amb ganes de superar les temptacions que mos arriben en tot moment (Primer diumenge); Déu mos concedeix una vocació a cadascú (Segons diumenge). I en aquest diumenge III la litúrgia mos recorda que fent camí, davant les dificultats trobades, no poques vegades mos queixarem (els noms de Massà i Meribà que avui hem sentit i que són llocs que es troben al nord-oest del Sinaí, volen dir “queixa” “querella”) com van fer a Moisès els jueus travessant el desert.
Avui som convidats a observar que el camí de la vida no sempre és planer. Les dificultats, les frustracions viscudes, mos poden fer perdre el sentit de la vida. Mos poden conduir a la protesta perquè mos manca l’aigua, el sentit que mos refresca, la raó que mos dóna esperança i que mos empeny i acompanya en cada moment
El pas de la vida, com el camí dut a terme en el desert, no es pot viure estant assedegats, afamats, buits de valors, objectius. Avui serà bo que mos demanem de què tenim set, què esper, què desitj?
La samaritana té a l’inici de la conversa amb Jesús un desig molt superficial. Sols espera no haver de tornar al pou de Sicar o de Jacob a cercar aigua. Seria bo fer una enquesta pes carrer demanant a qui trobem què desitgen, què esperen vivint?
Molts, segur, respondrien coses semblants a la samaritana: Esperam no fer tanta feina, tenir casa pròpia, ajudar als fills perquè puguin estudiar o trobar feina prest, a que arriba divendres per descansar, fer festa, anar a passejar, ... Molts, en les seves respostes, com passava també als jueus d’aquell temps, ni tan sols tindrien present la seva vocació existencial. Noltros no tenim present tantes vegades el baptisme, la recepció dels sagraments, el per què i per a què vivim.
És bo poder-nos trobar cada diumenge per escoltar la Paraula de Déu que mos desperta i mos fa fugir d’actituds i de respostes superficials. La nostra trobada dominical és una bona catequesi que, entre molts altres regals que ens dóna, ens ofereix l’oportunitat d’anar més enllà del que és quotidià, normal, i mos obra a la nostra vida interior i mos fa sentir de nou la nostra vocació, el sentit del nostre baptisme. Trobada dominical que mos fa dir com la samaritana: “Dona’m aigua d’aquesta perquè no torni a tenir més set!” “Dóna’m el sentit de Déu!”. Vull viure sabent que el que més importa és trobar-me amb Déu, fer-me amb Ell, tenir-lo present sempre i en tot moment.
Quan la samaritana s’ha trobat amb l’aigua viva, què fa? Què fa quan s’ha trobat amb Déu? Torna a ca seva i manifesta a la gent del seu poble el que ha descobert: “Veniu i veureu on es troba el sentit de tot” “Veniu i veureu qui mos convida a viure un sentit més profund de tot”.
Deixau que avui acabi fent una pregària:
Senyor!
tots els qui avui som aquí, Vos necessitam.
Necessitam viure a prop Vostre aquests moments
de pregària i d’Eucaristia.
Volem agrair-vos, com la samaritana,
haver-vos trobat
quan mos sentim tantes vegades assedegats,
mancats d’un sentit profund
i no encertam prou a trobar el sentit del viure.
Ajudau-nos a creure que tot forma part d’un camí,
del desert que hem de transcórrer
per descobrir que mos feis falta
i així no caure en la temptació
de fer queixes inútils
desconfiant de tot i de Vós.
Vull sentir-Vos a prop meu, sempre!
Us vull sentir en la pobresa
de la meva vida
i en el que m’ofereix el dia a dia.
Us vull sentir al cor
de les capacitats que m’heu donat
i en els desitjos i sentiments
que flueixen lliures a dins meu.
Us vull sentir
en el meu treball i en el meu descans.
També, Senyor,
Us vull sentir a prop,
ben a prop,
quan, obrint-se per mi les vostres portes,
vindré cap a Vós
i restarem Vós i jo
tot sols,
cara a cara
i cor a cor,
gaudint per sempre
d’una solitud
que l’esper paternal,
maternal i misericordiosa. Amén.