Diumenge XXII (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 14,1.7-14): Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels
Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!».
HOMILIA
Gràcies a Jesucrist, home i Déu, creiem i vivim, cada diumenge, que la distància entre humanitat i divinitat és superada definitivament. Juntament amb els difunts d’avui, un dia també noltros entrarem en contacte amb els àngels i Déu. El prefaci VI ens diu: El diumenge és penyora de vida futura, de goig etern amb Déu.
Però aquest camí de goig etern amb Déu ens el marca la virtut de la humilitat que veiem del tot present en Jesucrist, Fill de Déu. El veiem present en el Déu encarnat i crucificat.
És per açò que la creu ha de presidir totes les nostres esglésies i l’Eucaristia. La creu és el signe més eloqüent de la humilitat i de la gratuïtat de Déu. El Fill Etern del Pare pren el lloc de l’últim per passar mitjançant la mort en creu a ser el primer. El primer que uneix la humanitat en la divinitat. Ser diví és ser humil. Ser important és ser servidor. Ser el primer és ser el darrer.
Qui són els qui, imitant a Jesucrist, uneixen la seva humanitat amb la divinitat de Déu? Els qui s’entreguen als demés, els qui es fan humils i servidors.
Quants d’exemples podríem posar! Molts, moltíssims. Durant la història humana passada i la que es va fent en el dia d’avui, no són poques les persones que viuen pels altres.
-Em va emocionar xerrant s’altre dia amb un jove que em deia: no sé quina serà la meva professió, encara. Però sent que la meva vocació em crida a ser altruista. Què interessant és que avui un jove, en aquesta societat nostra tan competitiva, senti que és cridat a ser altruista: a pensar més amb els altres que amb ell mateix.
-Em va també emocionar anar a santa Rita i contemplar tantes cares de persones marcades pel pas dels anys que després d’anys i anys de servei a sa família, als fills, a la societat. I més sentir d’alguna d’elles: A hores d’ara no esper res i ho esper tot. Esper a Déu que em vengui a cercar. Quan una vida s’ha gastat a favor dels altres, la humanitat que s’ha fet humil i servidora espera el tast de la divinitat, espera fer-se amb Déu i viure amb ell per sempre i totalment.
Entenguem perquè en els nostres temples no pot mancar mai una creu. I què bé si entenem que a les nostres cases tampoc. Molts avui han suprimit la creu de les seves cases. Troben que és un signe que no és digne de ser exposat i contemplat constantment. I en canvi, la creu, signe com és del servei i del patiment de tants i tantes, el tindríem que tenir present no sols a les esglésies, també a les nostres cases i que bé portat-lo també penjat al coll.
Avui és un dia apropiat per invitar-nos a tots a mirar la creu. Mirar-la i tenir present alguna persona que viu a favor dels altres i algun altre que en aquestes hores pateix, es sent feble i reclama l’ajud dels altres, de Déu sobretot.
Entenguem avui que el camí que Déu ens demana recórrer és el camí e la humilitat, de fer-nos i de viure per als demés.
Ajudem avui a fer entendre als més joves la importància del rol dels pares, dels qui es comprometran en aquestes hores d’inici de curs: a ajudar en alguna tasca a la parròquia, a l’escola, als altres.