Diumenge X
Tres reflexions m’aporten les lectures d’avui:
1ª. La primera lectura (Gènesi 3, 9-15) mos presenta la situació real de la humanitat en totes les èpoques i cultures. Des de sempre som dèbils, som pecadors. Des de sempre el mal, el pecat, acampa en noltros i entre noltros. Des de sempre, també, Déu mos condueix per camins de renovar la nostra comunió amb Ell.
El Gènesi, just el seu començament, ja comença a dibuixar-nos la imatge del Bon Pastor que cerca l’ovella perduda i la carrega a les seves espatlles.
Hem de reconèixer els nostres pecats, però se’ns demana que, a pesar de tot, intensifiquem la nostra confiança i comunió amb Déu.
Examinant la nostra vida, anant per les nostres ciutats i pels nostres pobles adonem-nos del mal, del pecat existent, preguem i confiem amb Déu. Ens hem de sentir pecadors, és cert. Però hem de sentir fins i tot amb més força que som estimats per un Déu que no ens deixa mai.
El salm 129 mos recorda, conscients del mal que obram, que no hem de caure en la desesperació. La desesperació no soluciona res: “Confiï en la paraula del Senyor; la meva ànima hi confia” (v. 5). “Mentre els sentinelles esperen el matí, Israel espera el Senyor” (vv. 6-7). Qui confia en el Senyor mai es desespera. No caiguem en la desesperació davant una actitud que no corregim, davant una dificultat seriosa de família, .... La desesperació no és pròpia de qui confia en Déu, de qui sent la seva paternitat.
2ª. La segona carta de st. Pau als de Corint (4,13 – 5,1) mos convida, si no volem caure en temptació, a no posar el nostre cor “en les coses d’aquest món”. Les coses d’aquest món passen. Passen els anys, passen les persones, passen circumstàncies,... El nostre cor ha de reposar i fixar-se en Déu. “Déu no passa”.
St. Pau mos recorda que un dia canviarem de domicili: “El nostre cos, mos diu, que és la casa i el tabernacle de Déu a la terra, serà destruït; però sabem que en tenim un altre que és obra de Déu”.
Que el nostre cor no es fixi, idò, en allò que passa. Posem la nostra il·lusió, la nostra passió, en realitats que no passen. Als qui no han volgut aprendre de joves, la vida, mentre fem anys, mos ho ensenya. Una persona gran em dea fa poc: “A hores d’ara, què em queda si no és Déu?”.
3ª. I, l’evangeli de Marc (3,20-35), mos remarca clarament que sols poden comprendre tot açò els qui viuen familiaritzats en Jesús. Ni la família, ni els especialitzats en religió, no són capaços d’entendre’l: “Quan els seus sentiren dir el que feia, hi anaren per endur-se’l”. Què diem quan un jove vol entendre es Seminari? O, per exemple, vol fer un servei durant un llarg temps a un país pobre? O es dedica a la catequesi, al club de joves, a visitar persones grans, a formar part d’una entitat cultural, esportiva, política, ... Únicament els qui el segueixen fins al final seran capaços d’acollir el significat complert de la seva persona.