Diumenge XIX/A
La pregària en que hem iniciat l’Eucaristia d’avui, hem demanat a Déu que ens acompanyi perquè “cresqui sempre en noltros l’esperit de fills que heu volgut donar-nos”.
Ja ens és interessant que avui reflexionem que som fills de Déu, i si som fills, entre nosaltres som germans. I si som germans i fills i de Déu tot el que satisfà als altres ens ha de satisfer, i tot el que angoixa als altres ens ha de tocar també l nostre cor.
Primer punt, idò, de la litúrgia d’avui. Ens hem d’interessar per a conèixer el que passa. El que passa a la nostra família, veïns, poble, món. Ens hem de demanar avui: Conec les diverses circumstàncies que vivim els uns i els altres? Escoltam notícies? Venint a la celebració de l’Eucaristia ens adonam de què donarem gràcies a Déu i per a què pregarem? No pot ser que vinguem a celebrar-la buits de gràcies i de pregàries.
El segon punt de meditació. El cant que ens proposa iniciar la litúrgia expressa: “Senyor no oblideu el clam, la pregària dels qui us supliquen”. Què vol dir açò per part nostra? Que les pregàries que fem o que farem tant personalment com eclesialment les hem de sentir, les hem de dur ben gravades. No demanarem a Déu que no oblidi les nostres pregàries si no som capaços de pronunciar-les conscientment i de tot cor. Prestar atenció a les nostres pregàries és necessari perquè tinguem el desig de dir a Déu: “No les oblideu, Senyor”. I què vol dir per part de Déu que no les oblidi? Que ens hem posades en mans de Déu i que estem disposats a complir la seva voluntat.
El tercer punt ens assenyala el com ha de ser la nostra conversa amb Déu. Ens ho expressa la primera lectura, el primer llibre dels Reis. La nostra pregària ha d’estar feta en un clima de pau, de vent suau. Res d’exigències a Déu. Tot i que hem d’expressar a Déu el que desitjam, ho hem de fer amb l’esperit propi de Jesús: “No es faci el que jo vull, sinó el que tu vols”. Déu sols se sent en el so d’un aire suau. En el so d’una conversa sense imposicions, sense crits. En una conversa amb ganes d’escoltar i ser-li fidels.
El quart punt ens el presenta avui la carta de sant Pau als cristians de Roma. St. Pau presenta un amor tan gran a favor dels qui no escolten Jesús, que arriba afirmar en la seva carta i en forma de pregària: “Ells són, Senyor, mereixedors de la fe més que jo mateix”. Quina sort si tots fóssim capaços constantment de pregar per qui no ha descobert Déu. Algú em deia: “No sé si hi ha Déu o no, però els valors del cristianisme són fonamentals”. I li vaig dir: “Pregaré perquè descobresquis Déu a partir dels valors del cristianisme”. Preguem constantment pels qui no han descobert Déu. Aquesta ha de ser una de les nostres pregàries preferides. Si descobrim Déu tot ho veim des d’un altre angle. Tot ho veiem des de l’angle de qui tot ho ha creat. Tot ho entenem més i ho vivim millor.
El quint punt m’arriba de l’evangeli de Mateu. La pregària ha d’estar feta des de la màxima confiança en Déu. Pere és anomenat avui per Jesús “home de poca fe” perquè tot i que conversa en Jesús no li té prou confiança. Dubte!
La nostra pregària ha d’estar feta amb total confiança. Qui prega ha de posar en Déu la seva confiança total. Prega qui no dubta de Déu.
Valorem la pregària. Vinguem a l’Eucaristia amb ganes de pregar. Vinguem a l’Eucaristia carregats de noms i situacions que ens toquen al cor. Sigui la nostra pregària confiada.