Pentecosta
Per açò els 10 manaments no ens suprimeixen la nostra llibertat. Més bé ens indiquen quin és el fonament de la vertadera llibertat perquè la relació entre noltros sigui possible.
El que avui hem sentit a les lectures: “Es va sentir com un vent impetuós” “I varen baixar com a unes llengües de foc”, vol ser una explicació de més dimensió de la vertadera llibertat. Ens diu la lectura: “En aquest dia, es trobaven a Jerusalem, jueus pietosos de totes les nacions que hi ha a la terra” (Fets, 2,5). I se’ns diu: “I tot que parlaven llengües diferents, tots entenien el missatge”.
L’Esperit Sant ens atorga el do de comprendre. Supera la ruptura iniciada a Babel –l’enfrontament entre uns i altres- i obre fronteres. L’Església ha de ser exemple del poble que Déu vol construir: un poble que prové de diverses realitats i cultures”.
I Sant Pau ho intenta explicar a la segona lectura. Per què, es demanarà? I respon: “Perquè tots hem estat batejats per el mateix Esperit a fi de no formar més que un poble: jueus i grecs, esclaus i lliures. Com Església tenim la missió de suprimir les fronteres i unir races, històries, cultures.
Quan l’evangeli ens diu que abans de Pentecosta els apòstols vivien amb les portes tancades, ens vol fer caure a la compta en la mateixa realitat. Les primers paraules de Pentecosta són: “La pau sigui en vosaltres!”.
Normalment vivim amb les portes tancades. El que volem és que no ens molestin ni els altres ni Déu. Tornam sords a la veu de tants i a la veu de Déu. Hem caugut en una espècie d’indiferència davant tot allò que és escoltar el silenci de la nostra consciència. És la primera pregunta a la Bíblia: “Caín, qu n’has fet del teu germà?”.
Quan ens batiam, quan ens confirmam, quan celebram la primera comunió el missatge és el mateix i cada vegada amb més insistència: “Obrir les portes” “Mirau de cara a cara i de cor a cor als altres”.
El Senyor vol que aquesta paraula seva, aquest desig seu arriba a tothom: “Com el Pare m’ha enviat, així també us enviï a vosaltres” (Jn 20,21). I va bufar damunt d’ells. Aquesta és una expressió que l’aire de Déu, el seu esperit passa d’uns a altres.
La vida de Déu habita en noltros. Som cridats a la reconciliació, a viure units tot respectant la nostra diversitat.
Què hem de demanar avui en la nostra pregària? Sentir la presència de Déu en noltros i ser missioners de reconciliació. Aquí hi ha marge per fer una llarga i profunda reflexió:
Com vivim la diversitat familiar?
Com vivim personalment el sentir-nos diferents als altres?
Com vivim la diversitat cultural, religiosa, política?
Escoltam la veu de Déu?
Sabem unir? Les nostres paraules uneixen? I les nostres actituds?
Entenem com en són d’importants aquestes dues preguntes?
- Què en fas dels altres?
- Què en fas de Déu?