Diumenge V de Pasqua 14 maig 2017
És evident que l’expressió dona da per Jesús a Tomàs és la que avui hem de tenir present. La pregunta de Tomàs ve a dir: “Senyor digue’ns quin és el camí que mena allà on anau!”. I Jesús li diu: “Jo som el camí, la veritat i la vida”.
1.En tant que camí, Jesús ha de ser qui acompanya els nostres passos. Acompanyar és alguna cosa molt important. Em van fer pregària d’aquesta paraula dijous passat a “espai de pregària”. Acompanyar ve d’una paraula llatina (cum panis). Acompanyar vol dir compartir pa, taula, vida.
Els apòstols accentuen que ells han d’acompanyar a la comunitat amb la predicació, amb la paraula, amb la comunicació cara a cara. Açò, ells, no ho poden deixar de fer mai de mai. A partir d’aquí la Parròquia ha d’aprendre el compromís feliç d’acompanyar donant importància a la catequesi a tots els nivells, a la predicació durant l’eucaristia, tenint les portes obertes per mantenir diàleg amb qui toca a les portes.
2.En tant que veritat, Jesús ens fa comprendre que aquest acompanyament s’ha de fer sempre amb una gran cordialitat. La paraula i la vida de la parròquia han de ser coherents, han de ser creïbles. I d’on vindrà la coherència? D’on vindrà la veritat? Fixem-nos-hi: com que Déu és amor, el manament de Jesús no pot ser altre que el d’aprendre a estimar, ja que és l’únic camí que ens prepara a la trobada amb Déu.
A partir d’aquí com a Parròquia, i quan dic com a parròquia dic entre tots els qui formam part d’ella participant a l’Eucaristia cada dia o cada setmana o formant part de la seva demarcació parroquial, hem d’intentar ser una comunitat a l’escolta de tots els qui ens arriben per a celebrar un sagrament, per a comunicar-nos una necessitat, ... Hem de ser una comunitat oberta a les necessitats socials. Una de ses coses que crec que podem aportar a la nostra societat avui, si la volem bé acompanyar, és: “atendre als pobres” “tenir conviccions i ser-lis fidels” “Ser profunds i reflexius”, .... Si féssim açò, encara que només fos açò, ja faríem una aportació extraordinària.
3.I en tant que vida, Jesús espera que compartir la vida amb noltros un dia i definitivament. Per açò la pregària no és un plus en la nostra vida cristiana. No podem dir: “mentre siguem bones persones, ja va bé” “mentre els nostres fills siguin bones persones, ja va bé”, ... La pregària, la comunicació amb Déu, el descobriment de Déu en la nostra vida ens és essencial.
I pregar no és dir paraules a Déu. Pregar és estar amb ell. S’altre dia una dona em deia, imitant inconscientment a molts sants i santes com Joan Maria Vianney o Sta. Teresa: “Jo no sé resar, res poc. Però a vegades entr a una església i em pos davant el sagrari i el mir. No sé si prec o no, però és el que faig”. Pregar, com estimar, no és dir paraules. Pregar, com estimar, és fruir de la companyia de s’altre i tenir la capacitat i les ganes de mirar-lo.
Jesús és el camí la veritat i la vida. Reflexionem i traguem les conclusions que cadascú cregui per a ell les més convenients.