Diumenge Quint. 5 de febrer 2916
Un cristià del segle II, quan els cristians eren una petita minoria, explicava a un tal Diognet: “Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni pel país, ni per la llengua ni per la manera de vestir. Ni viuen en ciutats reservades per ells sols, no parlen un dialecte especial, el seu tipus de vida no té res de particular... Segueixen els costums locals en la seva manera de viure i, al mateix temps, testimonien les lleis extraordinàries i realment paradoxals de la seva república espiritual... En una paraula, el que l’ànima és en el cos, els cristians ho són en el món”.
Som cristians, no hem de cercar ser ni fer res especial. Jesús sols ens diu que hem de sal de la terra i llum del món.
I per ser sal i llum no és necessari aparèixer tots els dies en el diaris o a la televisió, ser persona de grans paraules i presència, tenir grans idees i que la gent et cridi perquè les exposis públicament. Jesús ens crida a ser sal i llum cadascú en la seva vida normal. I, a més, ho hem de ser amb la mesura justa que toca a cada moment.
Quan en el menjar és fat, diem: “Falta sal”; i, si n’hi ha massa, diem: “Avui ens hem passat amb la sal”; però quan hi ha la sal justa ja no parlam de sal, sinó que diem: “Quina sopa més bona. Està en el seu punt just”.
La nostra feina com a cristians és aconseguir que la gent pugui dir: “Quina conversa més bona hem tingut avui” “Quina relació més polida s’ha aconseguit entre noltros” “Quina paraula tan ben dita i en el moment oportú, ha dit aquest” “Quin sentit més bo descobreix el nostre viure al costat d’aquesta persona”, ...
Ser sal o llum no és qüestió de “tot o res”. No és qüestió de lluir com a persones davant els altres. És qüestió de desitjar que la sal de Crist, la seva presència, la seva llum, es faci present, no noltros.
I quina és la mesura justa de la sal? Ens ho diuen avui tant Isaïes com sant Pau als cristians de Corint:
-Compartir el pa amb els qui passen fam. Que es noti dissabte i diumenge pròxim que és la Jornada contra la fam. Que es noti diàriament. Eduquem en família a favor del compartir.
-Obrir la casa als altres (als qui no en tenen, als qui ens visiten, als qui tenen necessitat de ser escoltats, acollits)
-La fe no la llueix aquell que fent el bé cerca reconeixements –ens diu sant Pau. És una persona que escampa Jesucrist aquell que posa a la banda la seva persona i col·loca al bell mig Jesucrist.
El papa Francesc ha vist que l’Església ha de descobrir més i més la seva missió de donar gust a la vida moderna i d’oferir la llum genuïna de l’Evangeli. I la seva reacció ha estat immediata: «Hem de sortir cap a les perifèries existencials». Hem de sortir al carrer. Ens ho recordava també el Bisbe just en el seu dia de consagració episcopal.
El papa insisteix una vegada i una altra: «Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer que una Església malalta (insípida) pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acaba clausurada en un embolic d’obsessions i procediments».
La crida dels “Francesc” (Papa i Bisbe) està dirigida a tots els cristians: «No podem quedar-nos tranquils tot salant i obrint els llums sols en les trobades dels cristians (Catequesi, Club, Vida Creixennt, Catequesi d’adults, Escola de Teologia, Equips de matrimonis, Pregària i Eucaristia). L’Evangeli ens convida sempre a córrer el risc de la trobada amb la cara de l’altre. El papa vol introduir en l’Església el que ell anomena la «cultura de la trobada». Està convençut que «el que necessita avui l’Església és capacitat de guarir ferides i donar escalf als cors».
Eduquem tenint present Càritas, eduquem a casa, eduquem al carrer. Algú em deia: “Sols quan entr a la parròquia em trob a casa. Ni entre els meus puc viure la fe!”. I açò és cert no poques vegades.
Hem de venir a la Parròquia per sentir l’escalf de Jesús i reanimar-nos. Però hem de sortir al carrer i posar la presència de Jesús arreu.