1 novembre. Tots sants
Celebram la festa de tots sants. Quins són els camins que ens condueixen a la santedat? La Pregària de la postcomunió, respon així: “la plenitud del vostre amor!”. La santedat consisteix amb estimar com més millor. Sants són aquells que han estimat i estimen. Són aquells que fan de l’amor “l’actitud constant de la seva vida”. I açò per què? Perquè Déu, el Sant, Sant, Sant, és “essencialment” amor. Déu és amor, ens diu st. Joan.
I qui estima? St. Joan ens dirà: “Estima qui guarda els manaments de Déu” (1Jn 2,3).
Estima, és sant, qui “estima Déu per damunt de tota altra cosa”
Estima, és sant, qui santifica les festes. Qui ofereix a Déu temps, qui conversa amb Déu, qui s’avalua davant Déu.
Estima, és sant, qui honra pare i mare, qui cuida la seva família, qui fa del seu nucli familiar el lloc més important de la seva vida.
Estima, és sant, qui té una bona relació amb els altres: qui diu la veritat, qui no roba res a ningú, qui valora als altres descobrint en ells a Déu.
La santedat no fa mai cap tipus de pacte amb l’enveja, amb l’odi... “Qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en l’a foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls” (1Jn 2, 11). “Qui és sant no posa el seu cor en el món, ni en res del que pertany al món” (1Jn 2,15). “Qui és sant no es deixa endur ni per desitjos carnals o materials, ni per l’afany de posseir, ni per les ostentacions” (1Jn 2,16).
Xerrant amb algú qui m’exposava les dificultats familiars que havia viscut i viu, concloïa dient-me: “Però hi ha molta gent bona. És cert que jo visc problemes i que la meva vida no ha estat ni és una base d’oli. Però hi ha moltes parelles que s’estimen, hi ha molta gent que es porta bé, hi ha molta gent que és bona persona. I té raó. Ja el llibre de l’Apocalipsi ens ha dit avui: “Vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats, escollits per Déu: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Eren una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”.
Avui som cridats a senyalar constantment la presència de santedat que vivim. Fer pública, transmetre la santedat que vivim al nostre costat, es converteix avui en un deure de qualsevol cristià.
Transmetem notícies positives. Que la bondat i no la maldat que hi ha entre nosaltres aflori en els nostres llavis i presència. Siguem portadors de “Bones notícies”. Us ne record una: la beatificació dia 21 d’aquest mes de Fra Àngel. Qui era Fra Àngel?
“A Ferreries se l’anomenava Josep Martí Coll. Va néixer a Alfurinet el dia 11 de febrer de 1905. Escoltant un dia un sermó quaresmal que predicava un frare caputxí, es va sentir atret a la vida religiosa. En tenir 18 anys, vestí per primera vegada els hàbits caputxins al noviciat de Manresa adoptant, des d’aquell moment, el nom de Fra Àngel de Ferreries.
L’any 1934 va ser destinat al Convent de Sarrià. Fugint de la persecució de què eren objecte els religiosos, ell i altres frares es van refugiar a una casa particular situada a poca distància del convent. Però hi van estar poc temps. Un dia s’hi van presentar un grup d’anarquistes per a fer un registre, i els van descobrir. Se’ls van endur a tots manco a Fra Àngel i al Pare Modesto de Mieres, degut al malestar de la seva salut. Fra Àngel, després d’escoltar les amenaces que els milicians els van fer, haguera pogut fugir i refugiar-se en qualsevol altre domicili, però va preferir quedar-se per a tenir cura del seu germà malalt. El 28 de juliol s’hi van tornar a presentar els milicians, per endur-se’n els dos frares que havien deixat. Els van conduir a la presència del Comité, on hi van fer poca estona. Seguidament, van ser portats a uns terrenys anomenats Els Garrofers, i allà mateix van ser afusellats.
Fra Àngel, és un menorquí més qualificat d’aquesta pàgina històrica tan trista, la dels anys 1936-39.
Preguem perquè sempre ens facem amb referents que ens convidin a caminar cap a la santedat.