Diumenge XXXII/B 8-XI-2015
Ens apropam al final del temps litúrgic. Dia 22 celebrarem “Jesucrist Rei de tot el món”. La Paraula de Déu durant tot l’any ens fa fixar-nos en aquelles característiques principals de la vida, allò que ens ha de ser essencial.
Avui l’aspecte que ressalta la Paraula de Déu és la generositat. Aquesta característica que ens fa veure com n’és d’important per a la nostra vida allò o aquell i aquella amb qui som generosos.
Avui se’ns diu que hem de ser generosos perquè Déu és generós. Què ha fet Déu per noltros? Tot el que som i tot el que tenim és un do seu. Si som “revelació de Déu”, si Déu s’ha posat en nosaltres, hem de viure la generositat en la nostra vida.
I ser generosos no és qüestió d’aparences exteriors. La generositat és una qüestió d’actituds, de la bondat de l’ànima.
És generós aquell que dóna o ho és qui, donant, incomoda la seva vida, la compromet?
La Paraula de Déu ens vol acompanyar en aquesta descoberta assenyalant el testimoni de dues dones.
La primera és la que Elies es troba a Sarepta en el seu camí cap a la muntanya d’Horeb. La viuda va donar tot el que tenia i que necessitava per a viure. Donant-ho, quedant sense res, esperava la mort.
La segona dona ens la descriu l’evangeli. És una dona insignificant en els ulls dels rics, i és mirada amb cordialitat per Jesús. Per què? Perquè Jesús mira, per conèixer la identitat de les persones, els seus detalls. I mirant els detalls ens mostra que el que importa no és la quantitat del que fem o del que donam, sinó el cor que hi posam. Aquesta dona donà el que necessitava. Eren dues monedes de les més petites. Avui serien dos cèntims. Als ulls dels rics açò era res de res. Però, aquella dóna donà també tot el que tenia. Es quedà sense res.
Jesús amb un llenguatge que fer qualsevol cor sensible, diu: “No us fieu dels mestres de la llei. No us fieu d’aquests que només rallen. D’aquests que assumeixen rols importants a dins de la societat. Carreguen damunt les espatlles dels altres, gestos de generositat que ells no saben portar a terme”.
Jesús li dol la hipocresia. Critica un rallar teòricament vàlid però sense un testimoni creïble. Podríem posar exemples de tot tipus:
Creure que és important:
1.Donar de menjar a qui té fam, aigua a qui té set i vestir a qui va nu, i no donar res per a Càritas.
2.Parlar de solidaritat, d’acollir el diferent, el foraster i queixar-se si ens prenen llocs de feina o si entren en els nostres països.
3.Dir que hem de ser sensibles amb la gent gran, malalts i persones afectades per la droga o per tics antisocials, i no comprometre’s per les persones que viuen amb més dificultat fins i tot a dins de les nostres mateixes famílies.
4. Plorar pels nostres difunts i descuidar-los en les nostres pregàries o en el lloc on vam dipositar les seves cendres.
5. Parlar d’educació, i no entregar el nostre temps conversant cor a cor amb els fills, amb els néts, amb els joves, ... donant-los consells a partir de l’experiència a qui just comença obrir els ulls a la vida.
6. Estar convençuts que hem d’acompanyar el dol, la tristesa, l’angoixa de familiars i amics, i rentar-nos les mans amb ganes de no complicar-nos la vida amb ells i de viure al nostre aire.
7. Parlar i predicar de perdonar, de que hem de ser amics de tothom, de que convé rompre arxius i renovar amistats i relacions desfetes, i ser incapaç de saludar a qui un dia, i fins i tot ja fa temps, ens va ferir al cor.
8. Fer pregàries i més pregàries a l’hora de l’Eucaristia per circumstàncies actuals que vivim i després oblidar-nos d’elles i quedar tot en un senzill i ridícul bla, bla, bla.
Jesús mira els detalls, les paraules dites cada dia al carrer, a casa, entre persones que ens trobam fent camí... Jesús observa atentament els detalls que compartim amb qui viu a la vora de tots els camins.