Diumenge XXVII/B 4 octubre 2015
Idea principal: El matrimoni té naturalesa religiosa. Pertany al que Déu vol.
Què vol dir açò?
Que pels cristians el matrimoni no és només una institució civil. I no ho és perquè des del seu inici ve marcat per la mà de Déu.
A la lectura del Gènesi, la primera d’avui, la creació de la persona humana, home i dona, i la creació del matrimoni, es donen al mateix temps. Creant home i dona, valorant la seva relació d’igual a igual i la seva complementarietat (aquesta sí que és carn de la meva carn!), sorgeix el matrimoni.
Des de l’inici de la humanitat el matrimoni, afirmam i creiem els cristians, té a veure amb Déu. El matrimoni que és cridat a tenir fills i a donar vida, el matrimoni que converteix en pare i mare als qui s’uneixen (creixeu i multiplicau-vos), també té a veure amb Déu.
Al principi de tot, la Bíblia, Déu, no parla ni de separacions ni de divorci. L’objectiu de Déu creant home i dona i creant el matrimoni, és la unitat, és l’amor, és la sana convivència entre uns i altres.
Les ruptures de qualsevol convivència –convivències de parella, de famílies, de pobles o de països- no entren en el pla de Déu. Les ruptures són pròpies del pecat. Són pròpies de la nostra incapacitat de madurar i mirar als altres com a “ofrenes de riquesa”.
Tot i així, allà on hi ha ruptures, allà on hi ha separacions, per més “INRI” hem de demostrar les nostres ganes de ser fidels a l’origen de tot: estimar, estimar. Estimar més que mai als qui pateixen a causa del seu pecat o a causa del pecat d’uns altres.
A partir dels textos bíblics d’avui, interessa tenir present aquest marc:
1.El matrimoni, per un cristià, no és sols una institució sociològica o alguna cosa privada que només pertany a la parella. El matrimoni té naturalesa religiosa. Déu desitja que home i dona deixin, arribats a la seva maduresa, pare i mare i fornim una sola família. A l’origen de qualsevol parella cristiana Déu s’hi ha de fer present, perquè el matrimoni és “per voluntat de Déu”.
2.El matrimoni demana fidelitat, perquè fidel és Déu qui l’ha creat, perquè fidel és l’amor que Déu viu, perquè fidel en l’amor és qui no pacta amb el pecat: amb l’odi, amb l’enveja, en la superficialitat...
3. El matrimoni, font de tota paternitat i maternitat, demana responsabilitat, demana viure en l’amor a favor de la família que es crea. La fidelitat, a més, sorgeix espontàniament front l’experiència que vivim.
Quan avui comença a Roma el Sínode de les famílies hem de tenir present almanco dues coses:
1.L’important és crear entre noltros clima de família, de fidelitat, d’amor. L’important és prendre consciència que, com a cristians, tenim una missió, una vocació a viure: l’amor, l’amor entre els esposos o l’amor entre pares i fills.
2.També és important que tinguem ganes d’acompanyar de ver, de cor, a aquelles parelles que per circumstàncies diverses, volgudes o no els dos, creades o no pels dos, pateixen crisi de relació i separació.
L’amor quan és autèntic no es deixa de viure mai. Es celebra quan s’experimenta i sap acompanyar quan la crisi apareix.
Preguem pel Sínode i pel Papa que el presideix. Que dels seus diàlegs i reflexions ens apropin més la voluntat de Déu sobre el matrimoni i les famílies.