Marc evoca avui el profeta Isaïes. Isaïes, ho veiem també a la primera lectura, és el missatger enviat per Déu -com després ho va ser Joan Baptista i avui ho som cadascun de tots els batiats-, a preparar el camí, a preparar la vinguda del Regne: “Obriu una ruta al Senyor, prepareu-li el camí!”
No som batiats perquè sí. El baptisme ens ha de remoure la nostra inquietud, com a pares, padrins i batiats, per a preparar el camí al Regne de Déu.
Com a persones batiades som cridats a convertir-nos i a cridar a tothom a la conversió. I quan diu a tothom, diu a tothom. Ningú dels batiats, encara que tenguin 65 o 90 anys, pot sentir-se jubilat. La nostra feina no s’acaba mai. Hem de fer camí tenint una idea que ens persegueix arreu: “Despertar als cristians perquè visquin l’opció d’intentar que les notícies i els diaris es converteixin en portadors de bones notícies”. La nostra feina és despertar-nos els uns als altres perquè el Regne de Déu s’escampi arreu.
La nostra missió no és de la comentar el que passa, no és ser “periodistes” més o manco bons. La nostra missió és, com diu st. Francesc: posar pau allà on hi ha guerra, posar fe allà on hi ha dubte, posar alegria allà on hi ha tristesa, posar esperança allà on hi ha desesperació...
I en aquesta missió l’hem de dur a terme a l’estil que expressa avui st. Pere: “El Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se”. La nostra missió demana missioners, evangelitzadors “pacients!”. Un proverbi àrab diu: “La paciència té unes arrels molt amargues, però els seus fruits són molt dolços”. Xerrant d’una persona que té molta paciència, ens surt de l’ànima dir: “Es mereix un monument!”.
Pacient no ho és qualsevol. La paciència és filla de l’esperança i de l’amor. Qui viu en l’esperança d’aconseguir alguna cosa que estima amb tot el cor es casa amb la paciència. Dia i nit la demana, dia i nit lluita per ella amb constància. Sense paciència no es porta a terme res important.
A més i, per açò, els qui som cridats a “obrir una ruta al Senyor, a preparar el camí al Senyor”, ens hem de fer, com ens diu avui el profeta Isaïes: “amb una parla amorosa i amb una visió de llarga distància”. “Consolau el meu poble”, diu el Senyor a Isaïes. “Parla amorosament a Jerusalem” insisteix. “Puja a una muntanya ben alta, tu qui anuncies a Sió la bona nova”.
Pares cristians, catequistes, capellans... uns i altres hem de sentir avui, des del nostre baptisme, la crida “a preparar el camí al Senyor”. I ho hem de fer amb paciència, posant bondat a les nostres paraules, vivint en l’esperança que el Senyor farà fructificar els nostres esforços. La presència d’un cristià ha de ser bondadosa. El Papa ens parla que hem de ben acollir. Ben acollir als que vénen cada diumenge, als de tant en quant, als que...
Ho hem de dir una vegada més, “Aquest estil de vida no és possible si no és gràcies a la pregària. Si no és gràcies al nostre saber posar-nos en mans de Déu”. I que Déu prepari i converteixi primer la nostra vida.
Sta. Teresa deia “Cuan triste es Dios mio, la vida sin ti!”. Per a construir el Regne, el diàleg nostre amb Déu ha de ser constant.