Tercer d’Advent. 14 desembre 2014
Ens podríem aturar a qualsevol de les tres lectures d’avui. Totes elles ens regalen prou material per a reflexionar. En la meva reflexió he seguit aquest camí:
M’he fixat, en primer lloc, en les paraules de l’evangeli de Joan avui (1,6-8.19-28), just en el seu final: “Tot i que no el coneixeu, ja el teniu entre vosaltres”.
El tenim entre noltros mitjançant tantes persones i institucions a les quals ell els dóna l’ànima.
-Na Malala Yousafzai. Jove paquistaní de 17 anys que ha rebut el Premi Nobel de la Pau perquè ha lluitat des dels seus 13 anys a favor del dret de l’educació que té qualsevol persona. Quan tenia 13 anys, sols perquè anava a l’escola, algú li va disparar i un poc més la mata. Curada a Anglaterra, segueix lluitant a favor de l’educació i es demana: “Com és que és tan fàcil posar a les mans de qualsevol un arma, i és tan difícil tenir-li un llibre?”.
- I entre noltros, Jesús hi és en aquella persona que quan la vaig a veure em diu sempre: “No s’oblidi mai de dir en qualsevol ocasió “si Déu ho vol”. O en aquella altra, que és capaç de tenir a ca seva a la seva sogra ja gran i a una cunyada discapacitada. O aquella, que cada mes s’estreny es cinturó per a poder compartir el poc que té.
“Tot i que no el coneixeu (directament), ja el teniu entre voltros!”. Avui se’ns convida a caminar amb els ulls oberts per a descobrir Déu arreu, arreu. Volguem dedicar temps a veure els gests d’entrega, de compassió, d’amor que hi ha entre noltros. Allà on hi ha amor, Déu hi és. Allà on hi ha entrega, Déu hi és. Allà on hi ha compassió, Déu hi és. Si ens hi fixam sentirem, enmig del dol que a vegades sembla acompanyar el nostre viure, una alegria especial. L’esperança segueix viva. L’esperança és capaç de tornar a revifar la flama de la il·lusió per un bon millor.
Perquè el Senyor hi és present gràcies a moltes persones i institucions (pensem amb Càritas, amb tants que visiten gratuïtament malalts, amb tants de pares que es preocupen de cor a favor dels seus fills), sant Pau ens regala avui un fragment de la carta que va escriure un bon dia als cristians de Tessalònica. Fragment del tot positiu a favor d’aquesta comunitat, poc nombrosa, que es mantenia viva a pesar de les seves dificultats: “Viviu sempre contents, no us canseu de pregar, donau gràcies en tota ocasió”.
A pesar de tot, hem de viure contents. I contents hi estarem si convertirem la nostra mirada, a l’estil de Jesús, en una mirada positiva. Hem d’intentar ser positius perquè mirant les persones com les mira Jesús, trobarem moltes oportunitats de donar gràcies i de satisfer el nostre cor.
Però per a no caure en un pessimisme rutinari, hem de pregar. N’hi ha que creuen que l’estil que ells han de tenir davant la vida ha de ser fruit de la seva lògica. Els cristians, més bé, creiem, que l’estil que hem de tenir, ha de ser fruit de la pregària. Un cristià no es deixa endur per la lògica, pel que resulta evident... Es deixa endur per la pregària. I qui prega sempre troba motius per estar contents, per a donar gràcies, per a tenir paciència, per a confiar...
Som batiats, i com Isaïes, també noltros hem de dir: “El Senyor ens ha ungit, ens ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, als desconfiats, als qui han perdut l’humor, als qui han perdut la fe...”
No som cristians si la nostra paraula i presència no és una “Bona Nova”. Treballem, preguem, perquè ho sigui!.