Diumenge XV 13 de juliol 2014
Uns i altres som fruit de la Paraula de Déu que algú va dipositar al nostre cor: els pares, els avis, els catequistes, la contemplació de la natura, el contacte amb ella...
S’altre dia, de bon matí, tot sol a una platja nedant, em fixava amb l’aigua, amb el cel, amb l’horitzó... i pregava. La llavor de la Paraula de Déu ha estat sembrada en el meu cor. Jo res avui perquè sigui sembrada en el cor de molts.
I vivint aquesta circumstància, avui em trob amb la Paràbola del sembrador. ¿Té valor aquesta paràbola contada per Jesús? ¿Som capaços d’entendre-la?
El sembrador de la Paràbola de l’evangeli és un sembrador molt especial. Sembla ser un sembrador abocat a la seva feina d’una manera espontània i a totes. No li importa veure on sembra. Sembra a qualsevol part: entre pedres, entre carcs.
És un sembrador que no vol que ningú quedi fora de la seva atenció, del seu temps, de la seva sembra. La sembra de l’evangeli s’ha de fer a tots els terrenys. Un poc com ens diu el Papa Francesc: “L’evangeli és un realitat que en dret pertany a tothom: uns i altres. Dretes i esquerres. Ateus i creients”.
Jesús vol donar a tothom l’oportunitat de que se sembri al seu interior. Fins i tot a aquells que sembla que no en volen saber res o que explícitament refusen Déu i la seva Paraula. Refusen Déu i l’Església de Jesús.
Però, és clar. La llavor de la Paraula per a fructificar ha de ser acollida. I no serà acollida fàcilment:
-Si la terra que l’acull, si les persones que la senten, són estèrils, superficials, inconstants. L’home d’avui neix ràpidament, camina ràpid, mor ràpid. Quasi bé no s’adona de res.
Qui neix, no poques vegades té un part provocat. No es pot esperar que arriba s’hora. Quan creix, moltes vegades creix tot sol, els adults estan preocupats amb altres coses. Quan torna vell, té tantes activitats que creu que quan té 80 anys encara és una edat més o manco bona. Quan mor, mor sense saber que mor. Mor inconscient.
És cert, l’home d’avui parla de valors, fins i tot els legisla, però no s’hi educa en ells i no els arrela al seu cor.
Serem un terreny, un camí per on tot passa sense que res s’hi quedi?
Perquè la Paraula fructifiqui hem d’aprendre a tenir temps. Tenir temps per un mateix, per a la família, per a saludar-nos. Si no tenim temps per a res, és allò de: “Jo no em pos amb ningú, que ningú es posi en mi”. Si no donam temps a la reflexió, que ningú ens convidi a reflexionar. Si no donam temps a formar-nos, que la parròquia no ens vengui amb plans de formació, de catequesi. Si no donam temps a l’Església, a la celebració del misteri de la vida, que l’Església, els bisbes, els capellans... no es fiquin amb jo.
Així i tot, la Paràbola d’avui ens diu que hi ha moltes persones que avui donen fruit. I com avaluam aquest fruit? Els fruits de la Bíblia quasi bé sempre s’expressen en relació amb la justícia, amb l’atenció als germans, amb l’acompanyament de qui sofreix.
La paràbola del sembrador és una paràbola d’esperança. Encara que sembli que no, hi ha persones que escolten la Paraula.
Aquests dies un bon grup de joves preparen el campament de la Parròquia.
Un jove de 18 anys entra al Seminari.
No poques persones demanen el Baptisme i si ben preparen.
Uns altres tenen present Càritas.
Preguem avui perquè siguem terra bona disposada escoltar la Paraula de Déu.