Diumenge VI de Pasqua - 25 de maig 2014
L’apòstol Felip surt constantment a la primera lectura d’aquests diumenges de Pasqua. Avui se’ns diu que va predicar a la provincia de Samaria i que unànimement molta gent li feu cas després de sentir-lo i veient el que feia: pacificava la gent i era proper als més necessitats.
És interessant que ens adonem que si Felip en va batiar a molts d’ells, els apòstols en conjunt es van interessar per aquesta descoberta de la fe i van enviar a Samaria Pere i Joan perquè, pregant per ells, rebessin l’Esperit Sant, fossin confirmats.
Viure sagramentalment la nostra fe és un deure que ens arriba des de la primera comunitat cristiana. Qui ha descobert al Déu predicat i revelat per Jesús, els apòstols i l’Església:
- Ha de demanar el Baptisme. S’ha de sentir cridat, escollit i compromès en el cor de la comunitat per a viure una vida segons Déu desitja. El Déu de Jesús és el Déu que ens ha confiat la seva Església com el seu sagrament, com la seva presència visible entre nosaltres. Hem d’estimar l’Església. Hem de formar part, amb el Baptisme, del sagrament de Déu que és l’Església.
- Ha de desitjar confirmar la seva fe. Ha de desitjar el bany de l’Esperit. L’Esperit ha d’envair la seva vida. Constantment hem de demanar a Déu el do de l’Esperit.
- Ha de dipositar en Déu la seva vida, el seu present i el seu futur.
La segona lectura, carta de Pere (1Pe 3, 15-18), comença així: “Estimats!”. Pere estima a qui dirigeix la carta. Els estima i ens estima. Avui també ens valora el Papa, el bisbe, la comunitat... I, ja ho sabem, l’Església ens valora a tots perquè Déu ens estima.
I Pere segueix dient: “Reverenciau de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt de donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte”.
Què polit! Quina humanitat! Quin sentit de la vida! Només Crist ha de ser el Senyor. Cap altre. Res més. Ningú més. Qui té a Crist per Senyor en Ell hi troba l’esperança. Fixem-nos amb tants i tantes que sentint-se estimats per l’Església, per Déu, s’han complicat i es compliquen la vida sense perdre l’esperança: familiars nostres, amics, gent que fa feina pels altres, etc. Qui de ver es posa en mans de Déu, la corrent de Déu se l’emporta i no perd ni la confiança ni l’esperança.
Ja ho diu l’evangeli, qui fa pinya amb Déu mai és, ni mai se sentirà “orfe!”· Sabrà que Jesús viu en el Pare, i que ell viu en Jesús. Units a Déu el vaixell de la nostra vida surt de port i acara des de la confiança tot tipus de mar.
Aportem als altres la confiança i l’esperança que ens aporta posar-nos en mans de Déu. D’Ell som i en Ell vivim! I units a Déu, parlem d’Ell. Fem-ho serenament i amb respecte.