Homilia diumenge 10 d'agost 2025

 

Diumenge 19 (C) de durant l'any


Text de l'Evangeli (Lc 12,32-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat, perquè s’ha complagut el vostre Pare a donar-vos el regne. Veneu les coses que posseïu i doneu almoina, feu-vos bosses que no envelleixin, un tresor que no falli en els cels, on el lladre no arriba, ni l’arna no destrossa; perquè on és el vostre tresor, allí també serà el vostre cor.

Tingueu cenyits els vostres lloms i encesos els vostres llums. I vosaltres sigueu semblants als homes que esperen el seu amo quan torna de les noces, per tal que, quan vingui i truqui, l’obrin de seguida. Benaurats aquells servents als qui, quan vingui l’amo, els trobi vigilant. En veritat us dic que se cenyirà i els farà posar-se a taula, i anirà passant a servir-los. I si ve a la segona vigília o a la tercera, i els troba així, sortosos són ells. I sapigueu això: que si l’amo de la casa sabés a quina hora ha de venir el lladre, no deixaria foradar la seva casa. I vosaltres estigueu preparats, que a l’hora que no us penseu, el Fill de l’home vindrà».

Pere li va dir: «Senyor, ¿aquesta paràbola ens la dius a nosaltres o també a tots?». I digué el Senyor: «Qui és, doncs, l’administrador fidel i prudent al qual el senyor posarà sobre la seva família, perquè els doni al seu temps la mesura de blat? Benaurat aquell servent a qui, quan vingui el seu senyor, el trobarà obrant així. En veritat us dic que el posarà sobre tots els seus béns. Però si diu en el seu cor: “El meu senyor triga a venir”, i comença a pegar els criats i les criades, i a menjar i a beure i a embriagar-se, vindrà el senyor d’aquell servent el dia que no espera i a l’hora que no sap, i l’exclourà, i la seva porció la posarà amb els infidels. I aquell servent que conegué la voluntat del seu senyor i no preparà o no obrà segons la voluntat d’ell, rebrà molts assots. Però el qui no la conegué i feu coses dignes d’assots, en rebrà pocs. Que a tot aquell a qui se li ha donat molt, molt se li exigirà; i a qui molt se li va encomanar, molt se li demanarà».
 
 
 
HOMILIA
 
 

         


   La paràbola que presenta avui Jesús mentre fa camí cap a Jerusalem ens demana que visquem sempre “vigilants” perquè  no sabem ni el dia ni l’hora en que ve el Senyor. I hem d’estar a punt no tan sols per acollir el Senyor en el final de la nostra vida sinó en qualsevol moment de la nostra història personal i social.

            Hem de vigilar perquè el Senyor se’ns presenta constantment. Hem d’incrementar la vigilància perquè vivim preocupacions, renous, pors, que ens despisten i no ens fan prestar atenció al que és realment important: tot ho hem de viure en Déu i des de Déu.

            Se’ns crida a dur un bon examen de consciència, una revisió de cada dia, per a veure el que és conforme a Déu i el que no ho és, i, per açò, intensificar i rectificar segons convengui.

            Hem de vigilar perquè l’Església, i la nostra parròquia, visqui la presència de Déu i atengui sempre als més febles. Déu es fa present en els nostres moments de pregària, d’espiritualitat, d’Eucaristia, d’esperança, i també en les nostres trobades amb qui pateixen febleses i dificultats a tots els nivells.

            Hem de vigilar per no caure en la temptació de prestar atenció a moltes coses, manco a la interioritat, a la transcendència, a la bellesa espiritual.

            Hem de vigilar per intentar estar sempre a punt a fi d’humanitzar sempre més la nostra família, el nostre entorn, les nostres relacions.

            Aquests dies entre noltros hem viscut i vivim diverses circumstàncies que mereixen vigilància a fi d’aprendre i ben sospesar la importància que té el servei, l’entrega a favor de tots.

            Hem viscut el campament parroquial. Quan hi vaig anar per celebrar amb ells l’Eucaristia, sentia: “Quina responsabilitat tenim en la transmissió de valors que tenen necessitat tots aquests infants i joves”. Un campament no es pot viure només pensant amb activitats i cuina. S’ha de viure, hem de vigilar, perquè sigui també una molt bona ocasió de transmissió de valors.

Hem viscut la trobada a Roma d’un grup de persones joves en motiu del jubileu a favor de la joventut. Aquesta ha estat una altra ocasió per a vigilar i tenir interès en ajudar-los a apropar-los més a Jesús i a la seva paraula i continguts.

Hem viscut, també, unes noces d’or. Una oportunitat, una celebració, una festa també molt important i estar atents, vigilar, per a descobrir el valor de l’amor, el tresor més gran de la nostra vida, i el valor d’una presència de pares que les seves dues filles qualificaven com “transmissió de valors i principis de l’humanisme cristià, del compromís a favor dels altres, de l’autenticitat d’una vida viscuda en coherència cristiana. Les filles donaven gràcies als seus pares (Diego i Mª Ignàcia) per haver convertit la seva vida en un cant etern d’amor. D’un amor, que l’espòs, el pare, l’exposa en un dels seus llibres (“Tu vida y la mia”) que conté poemes d’amor dedicats a la seva esposa i família.

I hem viscut també celebracions i records de defuncions que ens han convidat a vigilar perquè la nostra vida, arribada al seu final, sigui viscuda segons l’aroma de Déu.

Hem de vigilar perquè Déu, que ens ha creat per a viure en Ell, sigui valorat i tingut present sempre, cada dia, cada moment, en qualsevol circumstància.

Vigilem, visquem i transmetem.

           

Homilia diumenge 3 d'agost 2025

 

Diumenge 18 (C) de durant l'any


Text de l'Evangeli (Lc 12,13-21):
En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, digues al meu germà que parteixi amb mi l’herència». I ell li digué: «Home, qui m’ha constituït jutge o partidor sobre vosaltres?». I els digué: «Mireu, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè ni que algú estigui en l’abundància, la seva vida no depèn dels béns que posseeix». I els proposà una paràbola, dient: «Hi havia un home ric, els camps del qual produïren grans fruits. I pensava dintre d’ell, així: “Què faré, ja que no tinc on aplegar els meus fruits?”. I digué: “Això faré: destruiré els meus graners i n’edificaré de més grans, i allí aplegaré el meu blat i tots els meus béns. I diré a la meva ànima: Ànima, tens molts béns preparats per a molts anys: descansa, menja, beu, banqueteja”. I li digué Déu: “Insensat! Aquesta nit et demanaran la teva ànima; i les coses que vas preparar, de qui seran?”. Així és el qui atresora per a ell i no és ric per a Déu».
 
 
 
HOMILIA
 
 


La Paraula de Déu sempre ens guia
. Diumenge passat la Paraula de Déu ens recordava la importància de la pregària; diumenge pròxim ens recordarà la importància de “vigilar”, i avui ens recorda que no hem de viure lligats a les riqueses, a tenir i tenir.

            L’evangeli d’avui mos presenta la discussió entre dos germans a causa de l’herència que han rebut -cosa que també passa avui- i demanen a Jesús que sigui entre ells jutge o mediador. I Jesús els respon que han de ser ells mateixos que han de vigilar i guardar-se de tota ambició de “posseir”. Ja que posseir, per damunt de compartir i estimar, no té sentit absolutament.

            Certament hi ha ambicions a la vida que són legítimes: tenir feina, un sou digne, una casa confortable, un pla de pensions, poder ajudar als fills, tenir ganes de col·laborar amb alguna entitat, ... Tot açò són ambicions pensant en una vida digna i en els altres. Però hi ha altres ambicions que mos enceguen, que mos fan perdre el que és important.

            Hi ha qui, de tant que vol assegurar la seva vida, acaba no vivint perquè perd el sentit que té la vida. És el que deia santa Teresa de Calcuta: “Hi ha dues maneres de ser pobres: No tenir res i tenir només doblers”

            Per poder viure una vida digne, se mos diu avui, no és suficient tenir alguns euros, hem de descobrir i viure altres valors: la fe, la solidaritat, l’amor, l’humor...

            Sempre record, sempre m’ha quedat gravat el que em va dir una persona més o manco rica, morint: “Que m’importa en aquestes hores accentuar que he estat ric, el que m’importa és respondre positivament si he estimat, i reconec que no he estimat prou”.

            Per açò, tinguem present la pregària del salm 89: “Ensenyau-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor ja que som com un somni, com l’herba que treu florida al matí, i al vespre es marceix i s’asseca”.

            La vida en sentit no depèn dels béns. Viure sols “per tenir” ens deshumanitza. No ens fa tenir present ni els altres ni a noltros mateixos.

            No ens fa tenir present als altres -com veiem tantes vegades a causa de guerres i desavinències- i no ens fa tenir present la nostra felicitat personal perquè tornam egoistes perdent el sentit de l’amor.

            Aprofitem aquest temps de vacances per alguns i per altres temps de sortides i trobades,  per aprofitar-lo també per fer pregària, per llegir un llibre, per a viure una convivència més relaxada amb la família, amb els amics...

Homilia diumenge 27 juliol 2025

 

Diumenge 17 (C) de durant l'any


Text de l'Evangeli (Lc 11,1-13):
I s’esdevingué que, mentre es trobava ell [Jesús] en un cert indret fent oració, quan hagué acabat, li digué un dels seus deixebles: «Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com també Joan n’ensenyà als seus deixebles». I els digué: «Quan us poseu a pregar, digueu: Pare, sigui santificat el teu Nom, vingui el teu regne, el nostre pa quotidià dona’ns-el cada dia, i perdona’ns els nostres pecats, ja que també nosaltres perdonem a tot el qui ens deu, i no ens deixis caure en temptació».

I els diu: «Qui de vosaltres que tingui un amic, i li vingui a la mitja nit, i li digui: “Amic, presta’m tres pans, perquè un amic meu ha vingut a casa meva de viatge, i no tinc res per oferir-li”, i ell, des de dintre, respongui i digui: “No m’importunis, la porta ja està tancada, i els meus fills ja són amb mi al llit; no em puc llevar i donar-te’ls”. Us dic: si no es lleva i els hi dona pel fet que és amic, s’alçarà a causa de la seva importunitat i li donarà tots els que necessiti.

I jo us dic: demaneu i se us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; i el qui cerca, troba; i al qui truca, se li obrirà. I qui de vosaltres, si és pare i un fill li demana un peix, li donarà una serp? O ¿si li demana un ou, li donarà un escorpí? Per tant, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, com més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen».
 
 
 
 
HOMILIA
 
 


Sempre algú desitja que tinguem present la importància de la pregària
: “Preguem per no caure en temptació” (Ens ho diu Jesús). “Pregau sense cansar-vos” (ens ho diu Sant Pau). “Pregau perquè la pregària és l’aire de la fe” (Ens ho deia el Papa Francesc).

            Tot i així, sembla que avui a molta gent li costa pregar, li costa fer-se amb el silenci interior. Avui, segons sembla, els deixebles, al seu inici almanco, tampoc eren massa experts en fer pregària. Després de veure com Jesús es retirava constantment a pregar, un bon dia es decideixen a dir-li: “Mestre, volem aprendre a resar com tu ho fas”. I és ara quan Jesús els ensenya el Parenostre”. Quan l’han vist pregar s’interessen per la pregària.

            Avui ens hem de demanar: “Com anem de silenci interior? Com anem de pregària? Estem disposats a demanar que volem aprendre a resar?

Què ens transmet Jesús a través del Parenostre?

-Que amb Déu hem de mantenir una relació filial. Déu és Pare (Abba)

-Que si Déu és Pare, tots hem de viure una condició essencial: Tots som germans! Quan pregam portam al cor tothom. No tenim de la nostra vida una visió individual, sinó ample, universal. Qui prega no veu sols els seu interès sinó l’interès de tothom.

-Resar, resar el Parenostre, es converteix així en alguna cosa més que una simple pregària de petició. És el resum de la relació vivencial nostra amb Déu i els germans, els altres. Quan resam, tot canvia. Convertim la nostra vida en una relació filial amb Déu i fraternal amb tothom. Qui prega torna solidari.

- La pregària ens acompanya a viure una experiència de profunditat: de recerca i de trobada amb Déu. I ens acompanyar a viure una experiència de fraternitat: els altres són germans no enemics, ni és algú indiferent.

- La prova més clara que pregam poc, generalment, és veure tantes guerres, tantes divisions, tantes actuacions que són superficials i gens fraternals. Allà on no hi ha solidaritat no hi ha pregària.

- Pregar és fixar-nos en el cel: “Pare nostre que estàs en el Cel”. El Cel és un estat més que un lloc concret. Afirmant que el Pare està al Cel, intuïm quina és la nostra meta, quin ha de ser el nostre camí. Si la nostra meta és Déu, el Cel,  el nostre camí és donar importància a les benaurances i als manaments que ens fan optar pel que és interior i no exterior o material. Aquests dies hem viscut varis baptismes, recordem les promeses viscudes. Ser fidels a les promeses baptismals és encertar el camí que ens emmena cap al Pare del Cel.

-Per açò pregar, resar, és desitjar que ens arribi entre noltros el seu Regne: que el pa sigui compartit, que ens sapiguem perdonar, que no caiguem en temptacions d’oblidar les promeses baptismals.

            Con anem de pregària? Sabem fer silenci interior? Ens interessa construir el Regne de Déu entre noltros?

            Avui, dia dels avis, que els avis es compromotin a transmetre la fe als seus fills i nets.