La parròquia de Sant Esteve deixa de fer publicacions a n'aquest blog, quedant obertes les publicacions a n'es Facebook del mateix nom Parròquia de Sant Esteve .
Volem agrair tots aquests anys on hem compartit moments de gran espiritualitat, esperant haver pogut apropar-lis sa Parròquia, activitats, historia, i sobretot espiritualitat, així com donar a conèixer es camí de Jesús que ens uneix com a família Cristiana.
Gracies i fins prest si Déu vol.-
Al llarg de la història, gent de qualsevol raça o cultura ha cercat la resposta a aquestes preguntes. El Concili Vaticà dona una resposta des de la fe: Qui ens pot respondre a totes aquestes preguntes és Jesucrist.
El sentit de la nostra vida, el nostre futur, no té res a veure en un fons fosc. Tot al contrari. Té a veure únicament en Jesucrist. I Jesucrist ens diu que el nostre present i futur només té sentit si el vivim i si l’esperem en comunió amb Déu.
Però no és suficient “saber” la resposta. El que importa és interioritzar-la a fi de que, aquesta resposta, sigui el motor de la nostra vida.
Així, responem: D’on venim?: de l’amor creador de Déu. Cap on anem? Cap a la comunió amb Déu. Què hem de fer? El que Ell espera de cadascú.
Per açò, el que Déu espera de cadascú és que no triem la porta gran, fàcil, còmode, per a viure, sinó la porta “estreta”. I triar la porta “estreta” no és tan sols obeir i viure els manaments, o assistir a reunions o celebracions. Més bé és integrar els seus criteris, actituds i valors. Per exemple: intentar estimar tothom valorant la seva part positiva; viure una disposició personal per fer les paus amb els enemics; perdonar si importa setanta vegades set; carregar amb la creu, amb el servei de cap als altres, cada dia; etc etc. Qui no viu amb aquest estil ha de sentir aquestes paraules d’avui: “No podeu entrar en comunió amb Déu, no sé qui sou”.
La Paraula de Déu té també avui, i directament, una intenció de corregir-nos com ens ensenya la carta als hebreus, segona lectura: “Fill meu, no desestimis la correcció que ve de Déu, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor reprès aquells que estima, aquells que ell prefereix”.
Escoltar paraules que ens fan obrir els ulls i que mos demanen correcció, la carta als hebreus també diu, que a l’inici no porten alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament, en cullen en pau una vida honrada.
Entrar per la porta estreta, mos demana serietat, compromís, ganes de madurar, de ser millors. Ens demana no pactar amb la comoditat, amb la indiferència, amb la manca de reflexió i de rectificació d’actituds. Per açò avui és bo demanar-nos:
-¿Intent cercar respostes a les preguntes més fonamentals de la nostra vida?
- ¿M’interessa de ver entrar per la porta estreta o m’estim més viure despreocupat i indiferent?
- ¿M’interessa de ver descobrir que és el que he de rectificar i intensificar o crec que tot açò són rotllos que no m’interessen?
Eduquem-nos i siguem una comunitat educativa. Eduquem als infants, als joves. No renunciem al que som: “Hem rebut valors, ensenyances, que hem de transmetre”. Ningú és perfecte. Però que bé si desitjam millorar. Visquem compromisos a favor dels altres: catequesi, monitors des club, neteja de la parròquia, compromís cultural, polític, familiar, ....
Quan Jesús diu que ha vingut a calar foc a la terra, no vol dir que no siguem pacífics, misericordiosos, justs... Vol dir que no siguem mediocres, indiferents. Els cristians, els batiats, no podem escollir la tranquil·litat, no podem fugir dels problemes personals, familiars, socials, culturals, polítics; no podem deixar de defensar el que és propi dels valors evangèlics i fer callar les veus que sols proclamen valors mundans.
Si la nostra presència no cala foc, si no encén cors, ens convertim amb persones i comunitats sense força, sense somnis grans.
El foc que Jesús vol que cremi és el de l’amor apassionat per Déu. No basta ser simplement un bon cristià, hem de ser cristians que promoguin missatges, actituds diferents a aquelles que avui qualificam com de “passotes!”. Jesús, l’Església necessita cristians apassionats.
El Papa Francesc en l’exhortació apostòlica als joves, “Christus vivit 132”, diu: “Cercau ser apassionats, deixau-vos apassionar per Déu. És a dir, enamorau-vos d’Ell”.
N’estic convençut que entre tots podríem posar exemples de persones que viuen, i cada dia més, enamorats de Jesús i dels seus valors.
-S’altre dia beneïa una casa al mateix dia que l’estrenaven, perquè no la volien estrenar sense viure la benedicció de Déu. Sense sentir, per exemple, aquestes paraules: “Procurau que aquesta nova casa sigui una foganya de caritat. Qui hi entri experimenti l’alegria de tenir-te com a hoste, qui en surti, surti sempre amb la teva companyia”. Que bé si tinguéssim aquesta passió de beneir la nostra casa perquè sigui ella cau d’amor i no de conflictes o indiferències.
-S’altre dia, també, compartia taula amb una família que m’estaven edificant pel seu amor entre ells i per la seva entrega en el món escolar i a favor de no pocs que passen necessitat. Algú d’ells em deia que, abans de començar ses tasques de cada dia, sempre feia mitja hora de pregària.
-S’altre dia també alguna persona m’insistia: com a cristians preguem per la pau. No pot ser que no tinguem present el que pateixen actualment els de Palestina, els de Ucraïna, els de Síria... No podem viure tranquils sense, almanco resar a favor de la pau i essent sembradors de pau en el nostre entorn.
Siguem persones de missatge, no visquem desanimats. Tinguem gana de transmetre valors. Eduquem a favor dels valors evangèlics. Fem-ho amb passió.
Eduquem, eduquem.
-Eduquem als monitors des club i campament perquè visquin valors evangèlics i els transmetin
- Eduquem a pares i infants i joves de catequesi en valors. No es tracta d’apuntar-se i venir a catequesi. Es tracta de viure-la i viure sa fe.
- Eduquem fills i nets, no basta tenir casa, feina, i una taula per a compartir. Hem d’omplir cors i ments de valors.
I pensem que els valors de l’evangeli no són compatibles amb els valors mundans. Visquem amb passió sa fe.
Hem de vigilar perquè el Senyor se’ns presenta constantment. Hem d’incrementar la vigilància perquè vivim preocupacions, renous, pors, que ens despisten i no ens fan prestar atenció al que és realment important: tot ho hem de viure en Déu i des de Déu.
Se’ns crida a dur un bon examen de consciència, una revisió de cada dia, per a veure el que és conforme a Déu i el que no ho és, i, per açò, intensificar i rectificar segons convengui.
Hem de vigilar perquè l’Església, i la nostra parròquia, visqui la presència de Déu i atengui sempre als més febles. Déu es fa present en els nostres moments de pregària, d’espiritualitat, d’Eucaristia, d’esperança, i també en les nostres trobades amb qui pateixen febleses i dificultats a tots els nivells.
Hem de vigilar per no caure en la temptació de prestar atenció a moltes coses, manco a la interioritat, a la transcendència, a la bellesa espiritual.
Hem de vigilar per intentar estar sempre a punt a fi d’humanitzar sempre més la nostra família, el nostre entorn, les nostres relacions.
Aquests dies entre noltros hem viscut i vivim diverses circumstàncies que mereixen vigilància a fi d’aprendre i ben sospesar la importància que té el servei, l’entrega a favor de tots.
Hem viscut el campament parroquial. Quan hi vaig anar per celebrar amb ells l’Eucaristia, sentia: “Quina responsabilitat tenim en la transmissió de valors que tenen necessitat tots aquests infants i joves”. Un campament no es pot viure només pensant amb activitats i cuina. S’ha de viure, hem de vigilar, perquè sigui també una molt bona ocasió de transmissió de valors.
Hem viscut la trobada a Roma d’un grup de persones joves en motiu del jubileu a favor de la joventut. Aquesta ha estat una altra ocasió per a vigilar i tenir interès en ajudar-los a apropar-los més a Jesús i a la seva paraula i continguts.
Hem viscut, també, unes noces d’or. Una oportunitat, una celebració, una festa també molt important i estar atents, vigilar, per a descobrir el valor de l’amor, el tresor més gran de la nostra vida, i el valor d’una presència de pares que les seves dues filles qualificaven com “transmissió de valors i principis de l’humanisme cristià, del compromís a favor dels altres, de l’autenticitat d’una vida viscuda en coherència cristiana. Les filles donaven gràcies als seus pares (Diego i Mª Ignàcia) per haver convertit la seva vida en un cant etern d’amor. D’un amor, que l’espòs, el pare, l’exposa en un dels seus llibres (“Tu vida y la mia”) que conté poemes d’amor dedicats a la seva esposa i família.
I hem viscut també celebracions i records de defuncions que ens han convidat a vigilar perquè la nostra vida, arribada al seu final, sigui viscuda segons l’aroma de Déu.
Hem de vigilar perquè Déu, que ens ha creat per a viure en Ell, sigui valorat i tingut present sempre, cada dia, cada moment, en qualsevol circumstància.
Vigilem, visquem i transmetem.
L’evangeli d’avui mos presenta la discussió entre dos germans a causa de l’herència que han rebut -cosa que també passa avui- i demanen a Jesús que sigui entre ells jutge o mediador. I Jesús els respon que han de ser ells mateixos que han de vigilar i guardar-se de tota ambició de “posseir”. Ja que posseir, per damunt de compartir i estimar, no té sentit absolutament.
Certament hi ha ambicions a la vida que són legítimes: tenir feina, un sou digne, una casa confortable, un pla de pensions, poder ajudar als fills, tenir ganes de col·laborar amb alguna entitat, ... Tot açò són ambicions pensant en una vida digna i en els altres. Però hi ha altres ambicions que mos enceguen, que mos fan perdre el que és important.
Hi ha qui, de tant que vol assegurar la seva vida, acaba no vivint perquè perd el sentit que té la vida. És el que deia santa Teresa de Calcuta: “Hi ha dues maneres de ser pobres: No tenir res i tenir només doblers”
Per poder viure una vida digne, se mos diu avui, no és suficient tenir alguns euros, hem de descobrir i viure altres valors: la fe, la solidaritat, l’amor, l’humor...
Sempre record, sempre m’ha quedat gravat el que em va dir una persona més o manco rica, morint: “Que m’importa en aquestes hores accentuar que he estat ric, el que m’importa és respondre positivament si he estimat, i reconec que no he estimat prou”.
Per açò, tinguem present la pregària del salm 89: “Ensenyau-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor ja que som com un somni, com l’herba que treu florida al matí, i al vespre es marceix i s’asseca”.
La vida en sentit no depèn dels béns. Viure sols “per tenir” ens deshumanitza. No ens fa tenir present ni els altres ni a noltros mateixos.
No ens fa tenir present als altres -com veiem tantes vegades a causa de guerres i desavinències- i no ens fa tenir present la nostra felicitat personal perquè tornam egoistes perdent el sentit de l’amor.
Aprofitem aquest temps de vacances per alguns i per altres temps de sortides i trobades, per aprofitar-lo també per fer pregària, per llegir un llibre, per a viure una convivència més relaxada amb la família, amb els amics...