Text de l'Evangeli (Mc 12,28-34): En aquell temps, s’acostà un dels escribes que els havia sentit discutir, i, sabent que [Jesús] els havia contestat bé, li preguntà: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús respongué: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor, el nostre Déu, el Senyor és un; i estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb totes les teves forces. El segon és aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. Un altre manament més gran que aquests dos, no hi és».
A la pregunta del Mestre de la Llei sobre quin és el primer de tots els manaments de la Llei jueva, Jesús respon recitant un dels textos que tot israelita sabia de memòria i que trobam reproduït en la primera lectura, llibre del Deuteronomi, cap. 6: “El primer dels 613 manaments que conté la llei jueva és: “L’amor al Déu únic amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces”.
L’originalitat de Jesús és afegir un altre manament i que es troba en el llibre del Levític, cap 19: “Estima
als altres com a tu mateix”. L’amor de Déu no es pot deslligar de
l’amor als altres. Els dos amors es reclamen mútuament.
La fidelitat als altres manaments serà més o manco important en la mesura
que m’ajudin més o manco a estimar Déu i estimar als altres. Si Israel posa amor als 613 manaments que ha de
dur a terme, serà un poble feliç. Però si no posa amor al temple on Déu és
present, als sacrificis que són una ofrena a Déu, i al culte que és una comunicació
amb Déu... ni el temple, ni els sacrificis, ni el culte ajudaran a
estimar Déu i, per açò, tampoc ajudaran a estimar els altres.
Sense amor a Déu, en tot allò que duim o hem de dur a terme, tot resulta
ordinari, desinteressat i fins i tot una càrrega mala de suportar. Quan perdem
l’amor a Déu, quan el deixam de banda, quan Déu no forma part de les 24
hores de cada dia, no trobem estrany que perdin valor el temple, la parròquia,
l’Eucaristia, la pregària, el compartir el dol dels altres, el regalar temps
als altres i, entre ells, els més necessitats d’alguna cosa o d’una altra
perquè es sentin dignes humanament.
Per açò:
-Posem amor en el treball que
hem de dur a terme cada dia
-Si conversam o callam,
conversem o callem amb amor
-Si ajudam, si escoltam, si
oferim temps a algú, fem-ho amb amor
-Si cantam, si proclamam les
lectures, si feim pregàries, fem-ho amb amor
-Si entram a casa, si
preparam menjar, si la netejam, fem-ho amb amor
-Fem-ho tot amb amor. Qui troba sentit al que fa, al que diu, al que
perdona i oblida, al que agreeix,... viu Déu present en el que fa, en el que
diu, en el que perdona o agraeix, i tot és converteix en important.
Sant Carles Borromeo, deia: Les persones es fan properes a l’anunci de Jesús, gràcies a la pregària.
Valorem i estimem la pregària. No deixem de ser orants. Donem importància a la
pregària en família i a la pregària parroquial: pregària contemplativa,
l’Eucaristia i el sant rosari...
Sant Francesc Palau, també deia: “Viure en comunió és
la millor manera de construir l’Església”. Donem importància a la comunió
familiar i parroquial. Farem creieble que estimam Déu, si som capaços de fer
notar i de construir amor i pau a la família i a la parròquia.
O el que deia santa Teresa de Calcuta: El fruit del silenci és l’oració, el fruit
de l’oració és la fe, el fruit de la fe és l’amor, el fruit de l’amor és el
servei, el fruit del servei és la pau. Preguem, estimem Déu, meditem,
cuidem l’interior, estimem les persones que tenim més a prop, fem-nos propers
dels més necessitats, .... si ho fem, l’Amor a Déu i als altres ens regalarà la
pau personal i col·lectiva, i com a cristians serem més creïbles.