Text de l'Evangeli (Mc 13,24-32): En aquell temps, Jesús digué als deixebles:
«Cert, en aquells dies, després d’aquella tribulació, el sol
s’enfosquirà, i la lluna no donarà la seva resplendor, i cauran les
estrelles del cel, i les potències que són en els cels trontollaran.
I aleshores veuran el Fill de l’home que ve en els núvols amb gran poder
i glòria. I llavors enviarà els àngels i congregarà els seus elegits
des dels quatre vents, des de l’extrem de la terra al del cel.
I de la figuera, apreneu-ne la paràbola: quan ja les seves branques són
tendres i broten les fulles, sabeu que és a prop l’estiu. Així també
vosaltres, quan veureu que aquestes coses succeeixen, sapigueu que és a
prop, a les portes. En veritat us dic: no passarà aquesta generació
sense que totes aquestes coses s’esdevinguin. El cel i la terra
passaran, però les meves paraules no passaran.
Però pel que fa al dia o l’hora, ningú no ho sap, ni els àngels en el cel, ni el Fill, sinó el Pare».
HOMILIA
L’evangeli de Marc té avui dues parts principals: la 1ª Se centra en la figura de Jesucrist, el Fill de l’Home, i la 2ª respon a la pregunta dels deixebles sobre quan i quines senyals anuncien el fi de la historia.
L’anunci del “Fill de l’home” l’emmarca un ambient escatològic i apocalíptic. Acull una simbologia i escenaris sorprenents: el sol s’enfosquirà, les estrelles aniran caient... I remarca el triomf d’aquells que han restat fidels enmig de les tribulacions diàries, personals, socials, còsmiques...
Jesús evita pronunciar-se quan passarà tot açò. El quan i el com, no és el que prioritza. El que realment importa és estar atents, estar preparats per quan ens arribi l’hora perquè la vinguda del Senyor és certa. Hi hem d’estar preparats.
Què diem en el Credo?: “I tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts”. Sí, un bon dia ens trobarem cara a cara en Déu. Açò ens ha de fer por? No, si hem intentat viure fidels als seus manaments i, sabent, a més, que Déu durà a terme un judici misericordiós, tal com Ell és. A la Primera lectura d’avui, del profeta Daniel, s’ens ha dit: “Els justos resplandiran com la llum del firmament, els qui han conduit al poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”.
Déu va crear el món -aquest és el sentit de tot aquest llenguatge apocalíptic- a favor de tots, però els humans l’anam destruint. Cream lluites interhumanes i destrucció de la naturalesa. Enmig d’aquest entorn, tots som cridats a tenir la porta oberta al Fill de l’home. Tots som cridats a ser “justs”, a crear i a estar atents a tants signes positius que es donen també actualment entre noltros, igual quan la figuera amb les seves branques tendres anuncia que és a prop la primavera.
I em deman quins són els signes positius que vivim i que hem d’acollir i prestant-los atenció?. Entrem tots en podem dir molts. Avui sols en trec a llum, un.
El Papa ha escrit una carta que hem de tenir ben present. El seu títol és “Dilexit nos”. “Déu ens estima!” I què ens diu el Papa en aquesta carta i què hem de tenir present si volem ser fidels a Déu, si volem ser persones justes?. El Papa ens demana:
- Que visquem amb el cor obert ja que del cor brolla la vida (Pr 4, 23-24)
- I ens ho demana perquè, segons afirma, avui falta cor entre noltros, en les nostres relacions. Sense cor, diu, tornam freds i buits.
- Una relació sense cor és incapaç de superar l’individualisme
- Per aconseguir que hi hagi pau entre noltros hem de construir una “casa d’hostes”. (Un bon exemple ens donen aquests dies tants de voluntaris que han anat a València).
El Papa
ens remarca: “En l’era de la intel·ligència artificial,
no podem oblidar que la poesia i l’amor són necessaris per a la humanitat”.
Per açò el Papa ens convida:
-a fer florir somriures amb una broma
-a cuidar un ocell que ha caigut des niu
-a cuidar es petits detalls
No perdem el cor, sols quan un estima, sap per què i amb quina finalitat viu.
Enmig de les tribulacions diàries, la pregunta que tots ens hem de fer, remarca el Papa, és: Tenc cor?
Treballem el cor a fi de conduir-nos i conduir la humanitat cap una vivència i un destí millor. Millorem la nostra forma de mirar, d’escoltar, d’aturar-nos davant algú que viu diverses necessitats.