Text de l'Evangeli (Mc 10,2-16): En aquell temps, atansant-se els fariseus, li preguntaven, temptant-lo, si és lícit a un marit acomiadar la muller. I ell, responent, els digué: «Què us manà Moisès?». I ells digueren: «Moisès va permetre escriure el libel de repudi i repudiar». Però Jesús els digué: «Per la duresa del vostre cor us va escriure aquest precepte. Però des del principi de la creació els feu home i dona. Per això deixarà l’home el pare i la mare i s’unirà a la seva muller, i seran els dos en una sola carn; i així ja no són dos sinó una sola carn. Per tant, allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi». I a la casa novament els deixebles li preguntaren sobre això. I els diu: «Qualsevol que acomiada la seva muller i es casa amb una altra, comet adulteri contra aquella. I si ella acomiada el seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».
I li presentaven uns infants perquè els toqués; però els deixebles els renyaven. I veient-ho Jesús, es disgustà, i els digué: «Deixeu que els infants vinguin a mi, i no els ho impediu; perquè dels tals és el regne de Déu. En veritat us dic: qui no rebi el regne de Déu com un infant, no hi entrarà». I abraçant-los, els beneïa imposant-los les mans».
HOMILIA
D’acord avui amb el llibre del Gènesi, Déu ens ha creat als homes i a les dones no autosuficients sinó necessitats de ser ajudats i acompanyats per uns altres que tenen la mateix dignitat que noltros. Els animals, que alguns d’ells avui són anomenats animals de companyia a favor nostre, per molt que mos ajudin, que ens hi ajuden, mai poden ser equiparats als humans.
El llibre del Gènesi amb la seva forma d’expressar-se pròpia de fa més de 40 segles, diu expressions que ens fan tenir present que els humans necessitam relacionar-nos els uns als altres. Expressions com:
-No és bo que visquem tot sols. No és bo que no mos relacionem amb algú igual a noltros amb capacitat d’estimar, de reflexionar, de recrear,...
I per açò insisteix:
Tota persona –dona i home- té necessitat de ser ajudat i acompanyat per algú igual a ell.
I reflexionant em feia aquesta pregunta: Hi ha un moment de la nostra vida que no tenim necessitat de ser acompanyats? I fent un recorregut m’adonava que:
-Just per nàixer, tenim necessitat dels pares
-Per aconseguir valors, tenim necessitat de l’experiència d’altres que són majors i mestres en l’art del viure: pares, padrins, avis, familiars, educadors...
- Per conèixer la nostra història tenim necessitat de mestres, professors, llibres, biblioteques, museus (tots humans o producte dels humans)
- Per viure tenim necessitat de menjar i d’una casa. I per açò. Si volem menjar i tenir una casa, tenim necessitat del camp i dels pagesos, dels comerços, dels supers, dels manobres, dels fustes, dels fontaners...
- Per a viure amb salut, tenim necessitat de metges, infermeres, d’algú que invetiga i crea als laboratoris, de farmacèutics...
- Per a descobrir la fe tenim necessitat que algú ens convidi a tenir present l’art i la maduresa que descobreix qui contempla, qui reflexiona, qui resa, qui s’adona de la intel·ligència, de l’amor, i del misteri que hi ha en tot.
Per açò avui l’evangeli insisteix que hem de cuidar les nostres relacions perquè siguin fidels, pacífiques, íntimes, perquè en la mesura del possible no hi hagi ruptures, distàncies, divorcis entre noltros innecessaris.
Però també l’evangeli, i recordant Moisès, permet la possibilitat de distanciar-nos d’algú perquè no és pacífic, perquè té el cor dur, perquè no ha madurat humanament, perquè no és digne de compartir la nostra intimitat.
Jesús a l’evangeli ho recorda clarament: “Moisès va permetre separacions perquè som durs de cor”, perquè a vegades, segons quan i segons qui, no té un cor de carn sinó de pedra”. Tot i així, al principi, Déu va crear home i dona perquè ens ajudéssim mútuament i visquéssim en pau.
En la nostra societat, tan plural i tan complexa, avui tots som convidats a anunciar, tenint present la pregària de sant Francesc, festa que celebràvem divendres, “que hem de ser instruments de pau i no divisió, de perdó i no de venjances, de veritat i no d’errors... I açò per què? Senzillament perquè hi ha més maduresa humana en consolar que en esperar ser consolat; hi ha més maduresa humana en estimar que esperar ser estimat.
Practiquem la proximitat i la misericòrdia quan vivim dificultats de relació.