Text de l'Evangeli (Mc 10,35-45): En aquell temps, Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s'acostaren a Jesús i li digueren: «Mestre, volem que el que et demanem, ens ho facis». I ell els diu: «Què voleu que us faci?». I ells li diuen: «Concedeix-nos que, en la teva glòria, ens asseguem l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra». Però Jesús els diu: «No sabeu el que demaneu. ¿Podeu beure el calze que jo bec, o ser batejats amb el baptisme amb què jo soc batejat?». I ells li diuen: «Podem!». I Jesús els diu: «El calze que jo bec, sí que el beureu, i amb el baptisme amb què jo soc batejat, sereu batejats vosaltres; però estar asseguts a la meva dreta o a la meva esquerra, no és cosa meva concedir-ho, sinó a aquells per als quals està preparat».
I sentint-ho els deu, començaren a indignar-se amb Jaume i Joan. I cridant-los Jesús, els diu: «Sabeu que els qui semblen manar entre les nacions les oprimeixen, i els seus prínceps les tenen dominades. Però no és pas així entre vosaltres, sinó que el qui vulgui fer-se gran entre vosaltres, serà servidor vostre; i el qui vulgui entre vosaltres ser primer, serà servidor de tots; ja que el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a redempció per molts».
La primera lectura descriu Isaïes com un profeta que escriu des de l’exili a Babilònia. I el cristianisme tradicional ha vist aquí una profecia de la passió de Jesús. Isaïes va ser capaç de fer entendre als exiliats que el sofriment no era tan sols un judici pels pecats dels seus antepassats, sinó que tenia una dimensió positiva. I així es romp amb una llarga tradició bíblica que veia el sofriment com un càstig pels pecats viscuts. Visió que també ha passat en el catolicisme tradicional. El patiment no és sol conseqüència del que destruïm a vegades, sinó del que intentam construir.
No
és un text que lloa el masoquisme sinó el sofriment de Jesús i la seva mort
viscuda com un lluitar per a suprimir el pecat del món.
La segona lectura, parlant de
Jesús com el gran sacerdot, indica que les paraules “sacerdot” “ sacerdotal”
“sacerdoci” mai s’usen en el Nou Testament per a referir-se al ministeri dels
diaques, dels preveres, dels bisbes, com solem fer entre noltros, sinó a tots
els batiats o bé a Jesús a la carta als hebreus.
Jesús
és el gran sacerdot, però a diferència dels grans sacerdots de l’Antiga
Aliança, com Caifàs, el seu àmbit no
és el temple, el món del culte i dels sacrificis, sinó la morada de Déu, allà
on Déu és present. Així, el gran sacerdot no és incapaç de compatir-se de
les nostres debilitats, sinó que ha estat provat en tot, com noltros, manco en
el pecat. Jesús s’ha fet un més entre noltros experimentant tot el que és
humà. Així es converteix en el nostre referent.
I
el missatge de l’evangeli, recollit als tres evangelis sinòptics, té
dues parts. La primera és la petició dels fills de Zebedeu, Jaume i
Joan. La segona part és l’ensenyança de Jesús sobre l’autoritarisme i el
servei.
La
primera part, Marc no posa, com fa Mateu, en boca de sa mare dels
dos deixebles, sinó en boca d’ells mateixos, una exigència: “Voldriem
que ens concedíssiu un favor”: poder seure, el dia que sereu glorificat, un
a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra. I la resposta de Jesús és
semblant als evangelis de Mateu i Marc: “No sabeu el que demanau”. I
després els diu si “són capaços de beure el calze que ell beurà”. Si són
capaços de participar i de viure la passió que ell viurà. Aquesta petició
resulta forta perquè pertany a deixebles
molt propers a Jesús i que Jesús ja els havia explicat que el camí que
feien els conduïa a Jerusalem on viuria la seva passió i mort, i finalment la
seva resurrecció.
La
segona part recull la reflexió i l’ensenyança de Jesús sobre l’exercici
de l’autoritat com a servei. I Lluc, com Marc, indica que no han de fer com els
qui es creuen “grans”, en “poder” a les seves mans i abusen d’ell.
En
els tres evangelis es diu: “Entre voltros no ha de ser així”.
Els qui volem seguir a Jesús hem
de ser capaços de beure el calze que ell mateix beu; hem de ser capaços
d’acollir els glops a vegades prou amargs de la nostra vida com a cristians,
com a continuadors de la missió de Jesús. Açò indica que hem de ser
capaços de despendre’ns de tota ambició de supremacia, d’exercir es
poder en benefici nostre, i de posar-nos al servei dels demés en tot allò que
necessiten.
Per
açò dur el nom de cristià, ser seguidor o seguidora de Jesucrist, ens demana
replantejar constantment la nostra vida, els nostres criteris. Qui és el
lloc que hem d’assumir en el món? Què és el que em demana Déu en aquesta hora
present? Quina ha de ser la meva contribució vital a la difusió de l’evangeli?
Però
no sols hem d’interrogar-nos personalment sinó també com a comunitat. Som
servidors?