Text de l'Evangeli (Mt 22,15-21): En aquell temps, havent-se retirat els fariseus, tingueren consell per tal d’atrapar-lo en alguna paraula. I li envien els seus deixebles amb els herodians, dient: «Mestre, sabem que ets veraç i que ensenyes el camí de Déu en veritat, i no et deixes portar per ningú, ja que no mires les aparences de les persones. Digues-nos, doncs, què et sembla: ¿És lícit pagar el cens a Cèsar, o no?». I coneixent Jesús la maldat d’ells, diu: «Per què em tempteu, hipòcrites? Mostreu-me la moneda del cens». Ells li portaren un denari. I ell els diu: «De qui és aquesta imatge i la inscripció?». Li responen: «De Cèsar». Llavors els diu: «Torneu, doncs, les coses de Cèsar a Cèsar, i les de Déu a Déu».
La primera lectura, a més de formar part de la millor part poètica de la Bíblia (Deuteroisaías 40-55), pertany al gran profeta del monoteisme. Per açò ens remarca clar i llampant: “Jo som el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu”.
El Cèsar, el poder, l’èxit... no són déus. Tan sols a Déu correspon: escolta total, estima total, respecte total.
Sant Agustí,
quan a partir de la seva vivència que Déu és Trinitat, que Déu és es garant de
la unitat allà on hi ha diversitat, manifesta: “Estima i fes el que vulguis”, inclou una gran veritat: “Qui
estima Déu no pot perdre’s convertint en Déu el que no és amor, el que no és
Déu”.
De Déu només
n’hi ha un. El Cèsar, qui
ostenta el poder, en aquell temps Cir i avui qualsevol dels qui ostenten poder
en els diversos camps (cultural, polític, religiós, econòmic, esportiu...), no són déus per molt que vulguin ser
tractats com a tal. També ells estan sotmesos a Déu i no deixen de ser
humans. Cap d’ells pot deixar de tenir present que un dia o un altre, també
ells es trobaran davant la seva finitud i la infinitud de l’únic Déu.
Podem dir que
avui Jesús dessacralitza tot poder terrenal. Quan diu: “Donau al Cèsar
el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, reconeix sols l’autoritat que
tenen els governants per aconseguir el bé del poble. Autoritat, però, que no
poden exercir a espatlla de l’únic Déu.
Avui se’ns demana
que mos examinem, si des de l’autoritat que tenim cadascú de noltros (família,
parròquia, comerç, escola, ajuntament...) ens convertim amb “amos absoluts” o
amb servidors oberts a les necessitats de tots, de tots. Si vivim “estimant”.
Dient Jesús:
“Donau al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, desbanca als nous fariseus que
es negaven pagar tribut al Cèsar, tribut als responsables de la societat, i també desbanca als nous saduceus
que acceptaven pagar tribut obertament. Jesús
ofereix una nova manera d’actuar: “Donau al Cèsar el que li pertany,
però no deixeu de pensar i de viure que sols hi ha un sol Déu”. No passem de la
nostra responsabilitat política, i revisem la nostra forma de viure-la des de
Déu, des de l’únic Déu.
Reconeixent que
hem de donar a Déu el que és de Déu, tinguem present avui les paraules de sant
Pau dites a la comunitat de Tessalònica: “Doneu gràcies a Déu i recordau-vos els uns dels altres en la vostra
pregària”.
Per açò, avui,
fixats en Déu, donem gràcies: per la fe, per l’Eucaristia, per la família,
pels dons que hem rebut cadascú, i
preguem per la pau. Tenint present la situació actual mundial on tants
i tantes avui pateixen una greu inseguretat a causa de polítiques que no
recolzen la bona convivència, preguem, preguem.