Text de l'Evangeli (Mc 4,35-41): Un dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?». Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».
A la Bíblia, la mar representa moltes vegades les forces contràries a Déu, unes forces que només Déu és capaç de dominar.
Avui, les lectures que hem proclamat, insisteixen en una realitat que, com a cristians, hem de tenir present:
- La barca que representa a l’Església
- La mar que representa les forces contràries a Déu, a l’evangeli, a l’Església.
- Els deixebles, que tot i que molts d’ells (Jaume i Joan, Andreu i Pere...) coneixen la realitat del mar, tenen por.
- Jesús que sembla que dorm enmig de tot aquest escenari de dificultats per l’Església i pels apòstols.
- Perquè sou tan porucs? Encara no teniu fe?
1.La barca representa a l’Església. Tots anam fent camí. Tant els cristians d’una part del món com els d’una altra part, anam fent junts el mateix viatge. El que viuen els de Palestina, Xina, Iran, Espanya o França, ens implica a tots. Les dificultats de la mar (del món) o la seva bonança, ens ha de tocar al cor a tots. No som uns cristians que ens podem desatendre dels altres. Som uns cristians que sols trobam el sentit del que són: units i compartint. Per açò, veiem la importància de les pregàries universals, com a cada Eucaristia tenim present el Papa, el bisbe, tots els batiats...
2.La mar representa les forces contràries a Déu, a l’evangeli, a l’església. Aquí podríem posar noms a cadascuna de les ones que en força, fins i tot en violència, envesteixen la barca i la fan desequilibrar: mentides, falsedats, odis, violències, governs totalitaris que neguen i silencien Déu, actituds i ensenyances dels qui pretenen organitzar el món sense Déu, dels qui escampen aquelles expressions tan sentides en els nostres ambients: “Déu ha mort, visqui el super-home” “No hi ha veritats, tot és relatiu, que cadascú faci el que vulgui”...
3. Els deixebles, que davant aquest temporal, tenen por. En tenen tanta, a vegades, que veiem amb ells actituds diferents:
- Uns deixen la barca i cerquen un tros de terra on hi hagi quietud i manca de complicacions, si poden.
-Uns altres, es posen nerviosos i criden i critiquen la fusta de la barca (de l’Església), el seu timó (el Papa, el bisbe, els capellans, els responsables de diverses activitats i compromisos), el per què hem sortit de port, de la calma, i ens hem atrevit a entrar dins l’espai de la mar ample...
4. Hi ha qui, fins i tot, culpen a Déu, i escampen que Déu dorm, que no s’interessa del patiment de tants que van a la barca. I entren en crisi de fe i critiquen arreu.
5. I, finalment, en aquestes lectures d’avui que ens assenyalen directament una situació actual de la barca, de l’Església, ressonen les paraules de Jesús: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?
¿Per què ens deixam influir tant per les dificultats, per la mar esvalotada en el moment actual i en tants d’altres moments de la història de l’Església, i no per la fe en Jesús que fa camí amb noltros a la mateixa barca i ens fa el regal de no perdre la pau i de seguir confiant en Ell?
Que en l’Eucaristia d’avui ressonin d’una manera especial en els nostres llavis aquelles paraules que van pronunciar els apòstols i que ens les recorda l’evangeli de Lluc 17,5: Senyor, augmenta’ns la fe.