Diumenge XXIII/B 9 setembre 2018
L’evangeli ens parla avui d’un mut del tot. O sigui, amb ell no hi havia comunicació possible. D’ell de cap als altres, dels altres a ell. Per açò hi ha qui creu que l’han de dur davant Jesús.
Primer reflexió que em faig avui: Som “comunitat” per atracar a Jesús aquelles persones que tenen difícil comunicació. No som si no som comunitat, si no som relació. No som cristians si no tenim consciència de les dificultats que patim no sols cadascú, sinó els altres. No som cristians sinó ajudam a qui pateix a trobar-se davant Jesús. I quants de patiments vivim!! Quantes persones hi ha que pateixen i que esperen que algú els convidi a trobar-se amb Jesús.
A prop de Jesús apareix el miracle. Segona reflexió que em fa obrir de nou els ulls. El mut, l’incomunicat, torna a ser persona perquè aconsegueix denou comunicar-se. Comunicant-se, torna a sentir-se un més, un més entre els altres. Com no havien d’estar contents tots, ell i els altres. Com no tenien ganes de comunicar-ho arreu! Comunicar què? Que Jesús ho fa tot bé. Que ens apropem a ell.
Jesús acompleix les expectatives que presenta la lectura d’Isaïes: “Ànim, no tingueu por!”. I és que Déu està entre nosaltres. Déu és allà on hi ha comunitat. Hi és alla on uns i altres ens tenim present mútuament. Jesús ens vol comunicatius, aptes per a la relació. Si vivim en comunitat i si tenim dificultat de comunicar-nos, algú ens atracarà a Jesús i rebre el goig de la relació.
Tercera reflexió. Qui s’apropa a Jesús es torna social, persona de portes obertes. Persona que té alguna cosa positiva a comunicar i que sap que els altres també la tenen. Persona disposada a escoltar i a comunicar. Dos verbs imprescindibles per a formar de ver una comunitat, una família.
Jesús ens vol asseguts entorn d’una taula compartint Paraula, reflexió, intimitat amb ell. Quan aquest taula és viscuda amb ganes, fa el miracle de la bona comunicació amb tothom. Ens fa persones de portes obertes. Ens fa persones que valoren tothom.
Quarta reflexió. Qui es comunica amb Jesús el que no pot fer mai és perdre l’esperança de la seva conversió interior, de la seva obertura. “Obrir portes” és el lema de qualsevol comunitat cristiana.
I ara és quan entenem millor les paraules de l’apòstol Jaume, segona lectura (Quinta reflexió): Com és possible que en la comunitat cristiana hi hagi excepcions de persones si el gran miracle de la comunitat és aconseguir ser persones obertes a tothom i especialment als més mancats, als muts, als sords, als invàlids, …
El que diu avui St. Jaume no és per uns altres, és per noltros. La temptació d’excloure sempre està present entre noltros.
Treball a fer. Què fem per a corregir aquesta temptació? Com tractam als qui tenen més dificultat?