Diumenge XI/ 12.juny.2016
Avui m’he fixat amb varis detalls que podem tenir present:
1.Els fariseus donaven per perduts als pecadors. Per açò, es negaven a ser hospitalaris amb ells i els refusen. Idea que transmeten: “Ningú ha de tractar amb pecadors”. I què fan? Critiquen i jutgen els demés. Són inhumans amb la seva intransigència. No s’adonen del seu pecat, de la seva manca de misericòrdia i de perdó, de la seva necessitat de demanar també perdó.
Per contrapartida, Jesús els accepta a ells i amb ells fins i tot menja. I comparteix taula amb ells tot sabent que eren uns fanàtics de les lleis. El compliment de la llei els era superior a estimar el feble, perdonar-lo, acompanyar-lo.
2.Què espera Jesús del fariseu i de la dona pecadora? No desitja gens ni mica l’enfonsament del pecador.
Jesús espera fer veure al fariseu que ser intransigent és un gran pecat. L’intransigent no frueix la virtut ni de la humilitat ni de la misericòrdia.
L’intransigent sols ho és amb els altres, no ho sol ser amb ell mateix. És intransigent perquè, no fent examen de consciència diari, es creu perfecte. Ell no ha de canviar en res de res.
Quina sort no creure’s perfecte! Aquella dona de l’evangeli que no en sabem el nom, reconeix el seu pecat i valora el perdó que se li ha estat concedit, se sent plenament satisfeta i en dóna prova amb múltiples gests: plora, eixuga els peus a Jesús amb els seus cabells, els besa, li ungeix el cap amb perfum, ...
Es ver que el fariseu l’ha convidat a menjar. Però..., per què? O perquè en el fons reconeixia que la intransigència era un pecat, o perquè volia examinar si el comportament de Jesús era bo.
2.Sentir-se perdonat és un regal excel·lent de pau que atorga qui ha estat ofès a qui l’ha ofès. El que pretén Jesús no és que el fariseu o la dona pecadora creguin que no existeix el pecat. El que pretén Jesús és que el fariseu cregui que Déu ha posat en el cor humà la capacitat de penedir-se, i que Déu és misericòrdia i perdó. Que la memòria de Déu no és el pecat. La memòria de Déu és la seva eterna història d’amor.
3.Estem cridats a perdonar, no a retreure els pecats dels altres ni a donar voltes i voltes als nostres.
Avui, quan st. Pau ens diu: “La vida que ara visc ja no és meva; és Crist que viu en mi”, ens recorda que la vida cristiana és tan senzilla i lluminosa, és tan radical com açò: “Identificar-me amb Jesús!”.
Valorem el baptisme. Ell és la mostra de la nostra descoberta de Déu. D’un Déu amor. D’un Déu Pare que cerca constantment la nostra abraçada, hàgim fet el que sigui.
Valorem la comunió. Ella ha de ser entesa com ens recorda st. Pau: “Ja no som jo que visc, és Crist que viu en mi”.
NO APARTEU NINGÚ DE JESÚS
Segons el relat de Lluc, un fariseu anomenat Simó està molt interessat a convidar Jesús a la seva taula. Probablement, vol aprofitar el menjar per debatre algunes qüestions amb aquell galileu, que està adquirint fama de profeta entre la gent. Jesús accepta la invitació: la Bona Notícia de Déu ha d’arribar a tothom.
Durant el banquet passa una cosa que Simó no ha previst. Una prostituta de la localitat interromp la sobretaula, es llença als peus de Jesús i arrenca a plorar. No sap com agrair l’amor que mostra cap als qui, com ella, viuen marcades pel menyspreu general. Davant la sorpresa de tots, besa una i altra vegada els peus de Jesús i els ungeix amb un perfum preciós.
Simó contempla horroritzat l’escena. Una dona pecadora tocant Jesús a casa seva! No ho pot suportar: aquell home és un inconscient, no un profeta de Déu. Aquella dona impura caldria apartar-la ràpidament de Jesús.
No obstant això, Jesús es deixa tocar i estimar per la dona. Ella el necessita més que ningú. Amb tendresa especial li ofereix el perdó de Déu, després la convida a descobrir dins del seu cor una fe humil que l’està salvant. Jesús només li desitja que visqui en pau: «Els teus pecats et són perdonats… La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau».
Els evangelis destaquen l’acollida i comprensió de Jesús envers els sectors més exclosos per gairebé tothom de la benedicció de Déu: prostitutes, recaptadors, leprosos… El seu missatge és escandalós: els menyspreats pels homes més religiosos tenen un lloc privilegiat en el cor de Déu. La raó és solament una: són els més necessitats d’acollida, de dignitat i d’amor.
Algun dia haurem de revisar, a la llum d’aquest comportament de Jesús, quina és la nostra actitud en les comunitats cristianes davant certs col·lectius com les dones que viuen de la prostitució o els homosexuals i les lesbianes els problemes, patiments i lluites dels quals preferim gairebé sempre ignorar i silenciar en el si de l’Església com si per a nosaltres no existissin.
No són poques les preguntes que ens podem fer:
- ¿On poden trobar entre nosaltres una acollida semblant a la de Jesús?
- De qui poden escoltar una paraula que els parli de Déu com parlava ell?
- Quina ajuda poden trobar entre nosaltres per viure la seva condició sexual des d’una actitud responsable i creient?
- Amb qui poden compartir la seva fe en Jesús amb pau i dignitat?
- Qui és capaç d’intuir l’amor insondable de Déu als oblidats per totes les religions?
José Antonio Pagola Lluc 7,36-8,7